Kíev: l’emoció de Lluís Caelles
Tot l’equip de TV3 desplaçat a Ucraïna està duent a terme una tasca informativa extraordinària. Dijous al TN vespre els espectadors vam quedar commoguts amb la crònica des de Kíev de l’enviat especial de TV3 Lluís Caelles. La primera imatge mostrava com uns homes transportaven lliteres amb activistes morts tapats amb llençols blancs. La càmera els seguia fins que passaven just pel costat de Lluís Caelles, que començava el relat. Impactava, d’entrada, la respiració del periodista a l’hora de parlar, com si li faltés l’aire. Se’l notava colpit per tot el que l’envoltava i, segurament, pel que havia vist al llarg d’un dia molt dur carregat de violència pel trencament de la treva entre els manifestants i la policia. Duia l’armilla protectora amb la paraula “PRESS” al pit i un casc, els cabells molls i el rostre cansat. Amb prou feines vam veure Caelles deu segons a l’inici de la connexió en directe. De seguida van donar pas a un vídeo fet per l’equip de TV3 destacat a Kíev. Sobre les imatges enregistrades, la veu en off prèviament gravada de Lluís Caelles (més calmada) deia: “Sota cada llençol no hi ha un balanç de víctimes sinó joves que fa unes hores eren també a la plaça”. Al final, la crònica mostrava el rebedor de l’Ajuntament ple d’activistes descansant i com un home, l’Oleg, tocava al piano una melodia improvisada. Caelles explicava: “Diu que són sense títol”. I afegia per acabar: “Una banda sonora molt adient per a la Ucraïna d’avui”. Tota la crònica tenia un clar caràcter informatiu: parlava amb testimonis, infermeres, mostrava el context de la plaça i com havia evolucionat el conflicte. Però desprenia, gairebé inconscientment, una tristesa i un punt de fragilitat en l’ànima del periodista que ho explicava. Una crònica excel·lent, emotiva, punyent. L’endemà al matí, divendres a primera hora, tornàvem a veure Lluís Caelles a Els matins connectant en directe amb Lídia Heredia. Havia tornat la calma a la plaça de Maidan i també al rostre i a les paraules del periodista. Quan va haver acabat, Lídia Heredia, amb un to molt professional, el va acomiadar felicitant-lo per la feina que estaven fent tots els companys de TV3 a Kíev. Va semblar, en el darrer instant, que ella intentava camuflar una subtil emoció. Caelles, en sentir-la, va tancar els ulls i discretament va somriure commogut. Va ser com si a través del satèl·lit hi viatgés, a part del senyal televisiu, la complicitat entre col·legues i els ànims encoberts per continuar informant de la barbàrie.
