L’amor amenaça de fer caure ponts a París

ParísEl Tariq es passeja pel Pont des Arts a última hora de la tarda. És aquell moment del capvespre que els fotògrafs anomenen “l’hora blava”, quan ja és prou tard perquè s’encenguin els llums de la ciutat però encara és d’hora perquè sigui negra nit. El contrast entre el blau i el groc de la il·luminació artificial dóna als turistes la millor oportunitat per tornar a casa amb una bona postal d’un dels punts més emblemàtics de la ciutat, que porta al Museu del Louvre i que ofereix una vista única de l’Île de la Cité, amb Notre-Dame al fons.

Però el Tariq ni és turista ni busca la llum perfecta. Ha vingut ara perquè és l’hora que hi ha menys policia vigilant, el moment idoni per vendre sense que el vegin la seva mercaderia: cadenats. Des de 5 euros els més petits fins a 10 els grans o els decorats amb bijuteria. Si el client sap negociar, “per poc més d’un euro extra s’emporta també un retolador permanent”, diu el Tariq, crític amb la “persecució policial” als venedors ambulants. L’oferta és el pack perfecte per a les parelles que volen immortalitzar el seu amor a la capital mundial del romanticisme. El ritual és conegut: s’hi escriuen les inicials, es tanca el cadenat en un dels laterals del pont i es llença la clau al Sena.

La moda va començar a arribar a la capital francesa el 2008, i sis anys després s’ha popularitzat tant que al Pont des Arts hi ha més de 700.000 cadenats, calcula Le Monde. Això vol dir que aquesta passarel·la considerada monument històric suporta un pes equivalent al d’una desena d’elefants, segons el mateix diari.

Aquestes xifres han fet córrer el rumor els últims mesos que l’estructura podria cedir o que les reixes carregades de cadenats podrien caure al riu, força transitat per vaixells turístics. “Em sembla una exageració dir que el pont caurà”, comenta la Claire després de tancar el seu cadenat. “Si permeten que la gent ho segueixi fent, deu ser perquè no hi ha cap risc, no?”, respon la Lynda, la seva parella. L’Ajuntament assegura que segueix de prop la situació amb inspeccions regulars i que de tant en tant canvien fragments de reixa sobrecarregats o trencats que podrien fer mal als més petits. El govern local assegura que els arquitectes municipals descarten el risc que les reixes es desprenguin però en la seva web alerta que, si en algun moment perilla l’estructura dels ponts, prendran mesures.

“Solteres amargades”

Tot i la tranquil·litat que mostra l’administració local, dues nord-americanes que viuen a París han iniciat la campanya No love locks contra la moda dels cadenats que ja té 6.600 signatures. Però què són sis milers de firmes contra els 27 milions de visitants que rep París cada any? Lisa Anselmo, una de les creadores de la iniciativa, n’és conscient i critica el laissez-faire de l’Ajuntament. “No volen fer perillar la reputació de la ciutat com a capital de l’amor, és una font d’ingressos considerable”, explica. Alguns les han acusat de ser dues “solteres amargades”, però Anselmo assegura que la campanya no neix de cap frustració sentimental. “No som dues nord-americanes amb ganes de molestar i dir que no ens sembla bonic”, argumenta. “El pes dels cadenats és un perill per a la seguretat pública, l’Ajuntament canvia les reixes i dues setmanes després tornen a estar plenes, és una llàstima però l’única solució és prohibir-ho”, defensa, malgrat que les autoritats asseguren que no cal patir.

Un dels altres ponts plagats de cadenats és el de l’Archevêché, al darrere de Notre-Dame. Allà un grup d’irlandeses acaba de posar-hi el seu cadenat. Estan de viatge i volien afegir-se a la tradició. No sabien que hi ha una campanya contra el que acaben de fer. “Voler prohibir-ho és voler destruir memòries”, diu la Juliet. “Són els turistes i els parisencs els que fan la ciutat, i aquests ponts ara són més de París que mai, els hem fet entre tots”, argumenta. “Espero que si tornem d’aquí uns anys el nostre cadenat encara hi sigui”, diu. Complicat, tenint en compte el buidatge que fa periòdicament l’Ajuntament.

Però, on van a parar les reixes carregades dels desitjos de parelles de tot el món? És un misteri. L’únic que garanteix l’administració és que conserven els panells sense tocar-los, però un dels encarregats del manteniment urbà deia fa unes setmanes a Le Parisien que “comença a haver-n’hi massa i alguna cosa s’haurà de fer”. Fa quatre anys, un jove estudiant de belles arts va donar una possible solució. Una nit va anar al Pont des Arts amb unes tenalles i va buidar gairebé tot un panell de cadenats. Els mitjans es preguntaven què se n’havia fet perquè només va deixar-ne una quarantena penjant. Al cap d’uns mesos, durant una exposició, es va resoldre l’enigma: el noi havia fet una escultura en forma d’arbre i l’havia coberta de cadenats. Dos anys després, l’artista francès Loris Gréaud va anar més enllà i va treure fins a 130 quilos de cadenats del pont, els va fondre i en va fer una sèrie d’escultures que va anomenar Tainted Love.

Una història d’amor

Si bé el fenomen és discutit, elogiat i transformat en obra d’art, ningú es posa d’acord sobre el seu origen. Alguns diuen que és a Pécs, a Hongria, on al segle XIX els soldats lligaven els cadenats dels armaris de les seves barraques en un dels ponts de la ciutat abans de tornar a casa.

D’altres parlen d’una història d’amor que s’explicava a Sèrbia durant la Primera Guerra Mundial i que al segle XX va ser popularitzada per una de les poetes més famoses del país, Desanka Maksimovic. Diuen que una jove professora d’escola de la ciutat balneari de Vrnjacka Banja estava enamorada d’un soldat que havia de marxar al front i que no la corresponia. Quan Sèrbia va caure, el soldat era a Grècia, on l’havien destinat, va casar-se amb una dona allà i mai va tornar al seu país. La noia enamorada no va poder suportar la pena i va morir.

Des d’aleshores, diuen, les joves que no volen patir un desamor d’aquelles proporcions col·loquen cadenats en un dels ponts del seu poble. L’última versió de l’auge d’aquesta pràctica creu que la tradició s’inspira en el llibre Tinc ganes de tu, del supervendes Federico Moccia, on la parella protagonista col·loca un cadenat en un fanal del Ponte Milvio, a Roma.

La moda s’exporta a les grans ciutats europees

Els ponts de París, com el des Arts o el de l’Archevêché, no són els únics envaïts de cadenats, i la capital francesa tampoc és l’única que ha d’ocupar-se dels problemes que aquesta tradició pugui donar a llarg termini. L’Ajuntament de Dublín, per exemple, va retirar fa dos anys els 300 quilos de cadenats que omplien el pont Ha’penny, i ara ha col·locat cartells per prohibir que se n’hi pengin de nous perquè l’estructura se n’ha acabat ressentint. El mateix van fer les autoritats romanes al Ponte Milvio de la capital italiana, amb l’oposició pública de l’escriptor Federico Moccia, l’autor bestseller que va inspirar -o popularitzar- la tradició en el seu llibre Tinc ganes de tu. De totes maneres, l’Ajuntament de Roma va mostrar-se inflexible i des d’aleshores posa multes de 50 € a qualsevol que posi un cadenat en aquest pont antiquíssim que data del 206 abans de Crist. La capital italiana és l’única que ha patit un ensurt per la tradició que el 2007 va fer caure part d’un fanal d’aquest pont, ple a vessar de cadenats. L’administració local de Colònia, a Alemanya, també volia prohibir-los al pont d’Hohenzollern, però finalment un moviment popular ho va evitar. L’Ajuntament de Moscou, d’altra banda, va oferir una solució per evitar la sobrecàrrega que patia el pont Luzhkov instal·lant-hi uns arbres de metall al mig amb branques especialment dissenyades perquè els enamorats les omplin de cadenats sense que l’estructura del pont corri cap perill.