LA VOLTA AL MÓN EN 49 DIES (43)

L’illa del plaer

Florida: a Orlando celebraven el Cap d’Any cada dia

La capital de Florida és Tal-lahassee. Ni Miami, ni Orlando, ni Tampa. Tallahassee. Ho repeteixo sobretot per a mi perquè no me’n recordo mai i un dia em sortirà en un concurs de preguntes i fallaré. Segurament no me’n recordo perquè no té gaire res per recordar. En canvi, la resta de la península de Florida té moltíssims atractius. Començant per Miami, que és una d’aquelles ciutats on sembla que tothom està permanentment de vacances. Passant pel Cap Canaveral de la NASA, que és un dels llocs de la Terra on pots tocar més aparells que han voltat per fora de la Terra. I acabant pels aiguamolls del Parc Nacional dels Everglades, on pots planar a un pam de l’aigua amb una d’aquelles barques que tenen un gran ventilador al cul. Això sí, si voleu veure cocodrils no hi aneu al migdia, perquè fan la migdiada i no estan per visites.

I després hi ha Orlando, la ciutat del món que té més parcs temàtics per metre quadrat.

Els parcs temàtics se’ls van inventar els nord-americans per tenir entretinguda tota la família i sobretot perquè gastin sense parar. A Orlando un toca l’altre: Disney World, el de la Metro Goldwyn Mayer, el de l’Universal, l’Epcot de tecnologia i cultures del món, el zoo marí SeaWorld... És un festival d’atraccions i cartró pedra. Però el primer que crida l’atenció quan hi arribes no són només els decorats, sinó la gran quantitat de cadires de rodes que hi ha preparades a l’entrada de cada parc. A casa nostra les cadires de rodes són per als avis o per als invàlids. Allà també les fan servir aquests col·lectius, però aquestes que ofereixen els parcs són sobretot per als obesos. N’hi ha tants que ja està tot pensat perquè puguin fer vida normal. No és estrany que hi hagi tanta gent tan grassa perquè les temptacions són a cada cantonada. El menjar americà sempre ve de gust perquè és molt saborós, i ara una hamburguesa, ara un hot dog, ara una pizza, ara un gelat, tot ben regat amb begudes que no poden ser més dolces, i després passa el que passa.

Tots aquests parcs funcionen avui dia a ple rendiment però us volia parlar d’un que ja no existeix. El van tancar el 2008. Es deia Pleasure Island, l’illa del plaer.

Obria només de nit perquè era un parc temàtic de discoteques. Un carrer central i locals a banda i banda, cada un dedicat a una música diferent. Ara això ja no és tan estrany perquè s’han fet moltes zones d’oci nocturn on coincideixen ofertes diferents, però quan hi vaig anar jo fa vint-i-un anys, amb les hormones molt animades, ho vaig trobar el paradís. Als Estats Units és molt fàcil fer amics perquè són una gent molt extravertida. T’asseus al costat d’algú i és qüestió de minuts que no comenci a parlar amb tu com si et conegués de tota la vida. Primer se’t fa estrany perquè els catalans som de tarannà més aviat reservat, i que un desconegut et comenci a preguntar coses sense cap mania et posa en estat d’alerta, però si entres en el joc t’ho passes molt bé. Això sí, sempre tens la sensació que estan actuant, com si hi hagués una càmera invisible enfocant-los permanentment.

Però a part de l’ambient, el que més recordo de Pleasure Island és la nit de Cap d’Any. Era el mes de juliol quan hi vaig anar, però a l’illa del plaer, cada dia de l’any a les dotze en punt de la nit, a la plaça central del complex, davant d’un escenari on tocava un grup en directe, feien el compte enrere, disparaven un castell de focs i celebraven el Cap d’Any. Cada dia podies tornar a començar i fer nous propòsits. I això et treu molta pressió de sobre.

Més continguts de

El + vist

El + comentat