Efímers 07/10/2014

Nadons ‘reborn’: Un fill de joguina

Decorades a mà per emular els bebès de debò, aquestes peces de vinil o silicona poden arribar a costar 2.000 euros

Núria Juanico
6 min

BarcelonaL’Izan té les galtes molsudes, els llavis rosats i una expressió de placidesa eterna. És dels primers reborn (renéixer en anglès) que va confeccionar Marian Villaverde, després d’assistir a un curs per aprendre a elaborar aquests nadons de vinil o de silicona que s’assemblen extraordinàriament a bebès reals. “Quan vaig veure’ls per primera vegada em van impressionar molt, i vaig decidir que en crearia un amb el meu fill com a model”, admet. Un any i desenes de reborns més tard, Villaverde ha convertit aquesta afició en la seva professió. La feina de les artistes reborners com Villaverde requereix paciència, detallisme i minuciositat. El primer pas consisteix a comprar un kit amb el cap, el cos i les extremitats del nadó, ideades per un escultor especialitzat en aquest tipus d’art. La majoria de materials provenen dels Estats Units, Alemanya i Holanda, de manera que les artistes els encarreguen per internet. A partir d’aquí, es tracta d’atorgar trets humans a aquesta figura mitjançant unes pintures especials. “Dibuixem les arrugues, les venes i les pigues una per una, i els pintem taques de naixement”, explica Villaverde. També es col·loquen microfibres de vidre dins del cos del reborn perquè pesi com un bebè de debò i se li insereix cada cabell mitjançant unes agulles especials. Algunes artistes, fins i tot, els perfumen amb aroma de talc i incorporen un mecanisme automàtic dins el cos del nadó que simula el seu cor. Perquè el xumet se’ls aguanti a la boca, utilitzen un imant que enganxen dins el cap de la figura. Una vegada s’enllesteix el bebè, que pot costar des de 300 euros fins a 2.000 euros de mitjana, es busca una mare perquè l’adopti. Tots els reborn es venen amb un certificat de naixement en què s’especifica la firma de l’artista que l’ha creat, el nom, el pes, les mides i la data en què ha nascut el nadó, que és el dia en què la persona el compra. La moda del do it yourself ha fet proliferar l’interès cap als reborns, i ja hi ha alguns municipis on s’ofereixen cursos per aprendre a confeccionar-los. Tot i això, la majoria de reborners aprenen a fer-los a través dels tutorials i els vídeos penjats a la xarxa.

Un més a la família

Les grans similituds entre aquests objectes i els bebès reals provoquen reaccions diverses. Segons Villaverde, “a certes persones els generen angúnia, d’altres se sorprenen i algunes de seguida en volen comprar un”. Però els reborns no tenen una finalitat específica, sinó que cadascú els utilitza com vol. “A les persones grans els serveixen per combatre la solitud, mentre que hi ha gent a qui, simplement, els agrada col·leccionar-los”, diu. Aquest ampli ventall d’opcions també inclou algunes dones que gaudeixen jugant-hi com ho feien amb les nines quan eren petites, perquè els recorda la seva infantesa.

És, en part, el cas de Verónica López, que va adquirir un reborn per als seus fills, que actualment tenen set i nou anys. “Sempre em demanaven un germanet, i quan vaig veure per primera vegada els reborns vaig quedar tan impressionada que vaig decidir comprar-ne un”, afirma. El bebè s’anomena David i, segons López, s’ha convertit en un més de la família. “Li canviem els bolquers, el traiem a passejar i li fem un petó de bona nit abans d’anar a dormir”, assegura. Tot i que el preu dels reborns la feia tirar enrere a l’hora de comprar-lo, l’experiència li ha agradat tant que ja n’ha encarregat un altre perquè els faci companyia.

La polèmica dels seus usos

L’ús d’aquestes figures com a eines terapèutiques ha alertat alguns psicòlegs i metges, que no veuen gaire clares certes utilitats que s’han atribuït als reborns. “No és un objecte recomanable per a les dones que han perdut un fill, ni tampoc per a aquells col·lectius que són fràgils psicològicament”, afirma Margarida Ibáñez, que és psicoterapeuta i coordina la unitat de psicopatologia de 0 a 5 anys de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Ibáñez reconeix que aquests objectes li provoquen “certa inquietud”, però també admet que es tracta d’un producte molt nou i que “cal deixar que es desenvolupi vigilant-ne l’evolució”. De fet, malgrat que en alguns casos s’ha justificat l’existència dels reborns com a objectes per tractar l’autisme i l’Alzheimer, ni la Federació Catalana d’Autisme i Asperger ni la Confederació Espanyola d’Associacions de Familiars de Malalts d’Alzheimer tenen constància d’aquests nadons. Més enllà de l’efecte psicològic dels reborns, a Margarida Ibáñez també li preocupa el consens social existent sobre aquestes figures i les possibles utilitats que se’ls puguin donar. La psicoterapeuta insisteix que la infància és un col·lectiu molt vulnerable i que cal protegir-ne els seus drets. “Què dirien les feministes si sortissin al mercat unes nines de mida real simulant les dones com ho fan aquests bebès?”, es pregunta. Per això, deixa clar que no veu amb mals ulls els reborns si són una joguina per a infants, però considera perillós que els consumidors siguin persones adultes.

Una joguina per a dones

Les reborners, en canvi, no ho veuen així, sinó que defensen aferrissadament la seva tasca. “És un món apassionant que no fa mal a ningú”, expressa Mercè Verdaguer. Ella va aprendre a crear reborns de manera autodidacta, i s’hi ha aficionat perquè el procés d’elaboració l’ajuda a distreure’s i a relaxar-se. Tot i que no s’hi guanya la vida, li agrada confeccionar els bebès pel seu caràcter artesanal i per la calma que li transmeten. Pel que fa al perfil de persones que adquireixen aquestes figures, Verdaguer apunta que el ventall és ampli. “Tinc clientes que són gent gran, però també dones de mitjana edat, noies joves i, fins i tot, nenes que demanen un reborn per a la primera comunió”, explica. Si bé el rang d’edat dels seus consumidors és divers, el gènere sol ser sempre el mateix. Verdaguer assegura: “Gairebé totes les persones interessades són dones, i quan algun home em fa un encàrrec és perquè vol fer-li un regal a la seva dona”.

Entre col·leccionistes i amants de les nines, Belén Quiñonero és un cas especial, perquè va comprar un reborn com una inversió per al seu negoci, una botiga de roba i complements per a nadons. Quiñonero va descobrir aquests bebès per casualitat, quan una artista va dur-li a l’establiment un reborn amb la intenció de comprar-li vestits. “En un primer moment vaig quedar al·lucinada i no sabia què dir”, reconeix. Però després d’agafar-lo i comprovar les grans similituds de l’objecte amb la realitat, va decidir comprar-ne un que utilitza com a maniquí per a l’aparador de la botiga. Quiñonero explica que les reaccions de la gent no tenen preu i que moltes persones “s’aturen davant el vidre i esperen per veure si es mou, perquè es pensen que és de veritat”.

El col·leccionisme de nines, que des de fa poc també inclou els reborns, és un passatemps amagat, que es duu a terme discretament. Tot que hi ha famosos, com els actors John Wayne i Johnny Depp, que han reconegut oficialment que els agrada recopilar nines, aquesta afició té pocs adeptes que ho declarin obertament.

Per trencar amb aquesta tendència, l’Associació d’Artesans Miniaturistes de Catalunya (Assarmicat) organitza cada any una exposició de nines i cases de nines a les Cotxeres de Sants de Barcelona. Allà també s’hi reuneixen amants dels bebès reborn. “És un tipus de col·leccionisme que està estigmatitzat i que molta gent considera una pèrdua de temps”, lamenta la presidenta d’Assarmicat, Blanca González. La mostra, que enguany tindrà lloc el 20 i 21 de setembre, pretén reconèixer la feina dels artesans que han elaborat les figures, però també la tasca de les persones que les han recopilat.

Una de les creences que més incomoda els aficionats és la idea que col·leccionar nines és cosa de nenes. Segons González, “algunes persones ens diuen que no tenim edat, però nosaltres no juguem amb les figures, sinó que les confeccionem, elaborem els seus complements i les recopilem”. Per això, des de l’associació treballen per donar valor a les peces i demostrar tota la feina que hi ha al darrere. Al cap i a la fi, per a González, la gràcia d’aquesta afició rau a “ensenyar a tothom les obres d’art que configuren la teva col·lecció perquè la gent les pugui admirar”.

stats