“No he odiat ningú, com em va dir el pare abans que l’afusellessin”

BarcelonaA Lluís Serra i Giribert, alcalde del Prat de Llobregat durant els primers mesos de la Guerra Civil, el van afusellar al Camp de la Bota a les 5.45 hores de la matinada del 18 de novembre del 1939. Serra va renunciar a l’alcaldia perquè creia que podia ser més útil al front, va lluitar a la Batalla de l’Ebre, i el van detenir el gener del 1939 quan es dirigia a la frontera francesa. El van torturar i el van condemnar a mort “per auxili a la rebel·lió”. Dijous passat, el seu fill, Lluís Serra i Sancho, va fer una cosa que anhelava des de feia dècades: explicar la història del seu pare, a qui admira molt, al jutjat d’instrucció número 26 de Barcelona. Vol que s’anul·li la sentència que el va condemnar a mort. “No he dormit en tota la nit. Hi ha moltes coses sepultades i remoure-les és fatal”, explicava.

Li costava parlar. Temia que l’emoció el fes trontollar i que no pogués explicar-se bé davant la jutge. Per això va decidir portar-ho tot escrit. “El meu pare em va deixar una carta de comiat. És un testament valuosíssim. No són béns ni diners sinó dignitat. La carta m’ha acompanyat sempre. Va escriure que sempre anés amb el cap ben alt, que no l’havien matat per haver fet mal a ningú. Deia que només havia lluitat pels drets de les persones i la justícia social. I que fos útil a la societat. També em deia que estimés molt la mare -Lluís Serra és fill únic-, que fos un home de bé i que no odiés, perquè els responsables ja se’n penedirien. Ho he complert. No he odiat ningú”, explicava mentre caminava cap a la porta dels jutjats de la Ciutat de la Justícia.

Pocs dies abans, Pere Fortuny, a qui van afusellar el pare, Josep Fortuny -l’últim acalde de la República de Mollet del Vallès-, va declarar als jutjats de Mollet. Una altra víctima, Juan Martínez, va poder detallar com van ser les pallisses dels germans Creix als jutjats de Rubí. En total, 12 persones declararan fins al setembre en jutjats d’arreu de l’Estat en el marc de la querella que instrueix la jutge de Buenos Aires María Servini de Cubría. Cap jutge no s’ha negat a la petició de Servini de prendre declaració a les víctimes i fer les preguntes que se’ls han enviat des de l’Argentina. El criteri ha sigut prioritzar els testimonis més grans. “Al nostre pis del Prat s’hi van instal·lar els de la Falange. La meva mare era infermera i va fer l’impossible perquè ens en sortíssim. Jo vaig començar a treballar als 11 anys. La societat té un deute amb totes aquestes mares que van lluitar per tirar endavant”, explicava Lluís Serra. La mare de Lluís Serra va anar fins a Burgos per intentar que no matessin el seu marit. Va entregar una carta que li havia escrit una important família de Barcelona al secretari de Franco. Tot va ser inútil.

“El capellà va ordenar l’assassinat”

Quan va morir el seu pare, Lluís Serra només tenia 18 mesos. No el recorda físicament. Fortuny guarda més imatges a la retina perquè al seu pare el van afusellar quan tenia 6 anys. Hi un moment que no se li esborra: “El 15 de juliol del 1939 estàvem dinant. Van trucar a la porta i ens vam aixecar. Era el capellà, que venia acompanyat de dos homes. Va dir que aquella tarda anava a fer una gestió que recordaríem tota la vida. Vam pensar que salvaria el pare. Tots ens vam agenollar i li vam agafar les mans”. El capellà, però, va fer tot el contrari del que anhelava la família Fortuny. Quan l’endemà la mare de Pere Fortuny va anar a portar roba neta al seu marit, li van dir que l’havien afusellat a la matinada. “L’advocat Josep M. Trias de Bes havia aconseguit l’indult, però el capellà va ordenar assassinar el meu pare”, explica Fortuny. “El meu pare havia amagat durant la guerra aquest capellà, i la meva àvia, les monges. Quan la meva àvia va anar a demanar ajuda a aquestes monges per salvar el pare, l’únic que van fer va ser dir « Que Dios lo ampare». L’àvia, que era molt religiosa, no va tornar a trepitjar una església en tota la seva vida. Ens van fer fora de casa i allà s’hi va instal·lar el capellà”, explica Fortuny. “Quan vaig anar a declarar davant el jutjat de Mollet estava intranquil. Però la funcionària va ser molt amable”. Fortuny va dir als jutjats que la seva història era llarga, però li van dir que hi havia temps. I ell el va aprofitar. “Quan vaig acabar, la funcionària em va fer un petó -detalla Fortuny-. L’endemà, però, em va trucar i em va dir que la jutge no havia admès com a prova dos llibres que li havia portat”.

El comiat a la frontera

L’última vegada que Fortuny va veure el seu pare va ser a prop de la frontera: “Ens va dir que tornéssim perquè estava convençut que els Estats Units no deixarien que a Espanya hi hagués un govern feixista. Ell va tornar al cap de 15 dies. El van detenir a Hendaia, el van tancar en un camp i el van pegar fins a trencar-li la mandíbula. El van empresonar a la Model. Jo no el vaig veure perquè no volia que la meva germana i jo el veiéssim tancat en una cel·la”, explica.

“De moment tenim 350 querellants i desenes de denúncies que s’han fet a Buenos Aires, Santiago de Chile, Barcelona, Londres...”, explica Ana Messuti, l’advocada de l’acusació de la querella argentina. Hi ha també 19 imputats vius, a qui de moment el govern espanyol es nega a extradir o jutjar amb l’argument de la llei d’amnistia i fent cas omís a les crítiques i informes dels relators de les Nacions Unides. Entre ells hi ha l’exministre franquista Rodolfo Martín Villa, Utrera Molina -sogre d’Alberto Ruiz Gallardón- i l’expolicia Antonio González Pachecho, àlies Billy el Niño.

“Potser el govern espanyol no té clar què vol dir justícia universal; les víctimes, en canvi, sí”, diu Messuti. El camí que han de recórrer està sent molt llarg. “Els primers querellants a declarar el 2010 van ser els que podien viatjar fins a Buenos Aires. Després vam intentar les videconferències, a les quals el govern espanyol també va posar traves -ja no es fan-. L’últim pas ha sigut enviar exhorts als jutjats espanyols perquè prenguin declaració als testimonis. Hi ha previstes declaracions fins al setembre”, explica Messuti. “Paral·lelament, també estem enviant exhorts perquè es facin les exhumacions. No ens podem resignar”, afegeix.

Messuti, amb l’advocada Pilar Rebaque, ha acompanyat alguns dels querellants en les seves declaracions als jutjats espanyols. Se sap els noms i cognoms de molts d’ells. Està preocupada perquè molts es fan grans i potser ja no seran a temps de poder oferir el seu testimoni. Messuti recorda sobretot María Martín, que va morir fa tres anys. Tenia 83 anys i, quan en tenia 6, el 1936, van matar la seva mare. Va reclamar durant anys -sense èxit- recuperar-ne el cos, sepultat sota una carretera.

Asención Mendieta és una altra querellant que es va desplaçar a Buenos Aires. El metge havia desaconsellat el viatge, però ella s’hi va obstinar. Vol recuperar el cos del seu pare, enterrat en una fossa comuna a Guadalajara. “Diu que de la tomba es vol emportar un os d’ell”, explica Mesutti. Félix Padín, un històric militant de la CNT, va morir el passat octubre, dos mesos després de declarar davant un jutjat de Miranda de Ebro. María José Bernete, de la Xarxa de la Querella Argentina, espera que tots siguin a temps de poder explicar la seva història. Entre ells hi ha l’infatigable Luis Ortiz, que té 99 anys i continua actiu fent de voluntari del Banc dels Aliments. Ortiz va estar tancat al camp de Gurs i després, durant la dictadura, el van sotmetre a treballs forçats. També batalla per explicar la seva història.