El País Valencià com a mirall

DURANT ELS ANYS de la bombolla immobiliària l’economia valenciana creixia a gran velocitat (l’any 2001, per exemple, va créixer gairebé el doble que la catalana, un 4,6% enfront d’un 2,4%) i l’atur era pràcticament inexistent a les comarques de Castelló. Va ser un temps en què alguns posaven el País Valencià com a exemple de puixança i dinamisme enfront de la decadència de la indústria catalana, víctima de l’immobilisme i la manca d’ambició. El mirall valencià operava en dos plans: d’una banda, influència a Madrid (Zaplana era ministre mentre Pujol estava lligat de peus i mans pel PP), i, de l’altra, la promoció de grans projectes que va arribar al paroxisme amb Camps. Es podia pensar que l’espanyolisme lleial i desinhibit tenia més premi que no pas la vella desconfiança catalana cap a Madrid. ¿Valia la pena continuar sent antipàtics, incòmodes i inadaptats? Malgrat els cants de sirena, Catalunya va decidir que sí, que continuaria sent antipàtica, incòmoda i inadaptada.

Després del seu desastre econòmic, el País Valencià opera ara com a mirall en una direcció completament oposada. És el model del que li espera a aquell que no és capaç de resistir l’ofensiva uniformitzadora i recentralitzadora: desmantellament de l’autonomia, nul respecte a la identitat pròpia i marginació econòmica (finançament i inversions). Si el PP volgués de veritat combatre l’independentisme català hauria de convertir el País Valencià en un verger econòmic i un exemple de respecte per la diversitat cultural i lingüística. Però fa completament el contrari. De manera que, fins i tot en el cas que l’estat espanyol oferís una tercera via a Catalunya en forma de pacte fiscal, blindatge lingüístic, etc., el català observador faria bé de malfiar-se’n i fixar-se en l’espill valencià. Perquè allà es veuen quines són les veritables intencions, que, tard o d’hora, sempre rebroten.