LA VOLTA AL MÓN EN 49 DIES (35)

Si Pizarro s’hagués quedat a casa

Perú, un país que venera el seu passat inca

El primer que et diuen quan arribes al Perú és que has de prendre coca. No volen que et droguis, volen que no t’agafi soroche, que vindria a ser el mal d’altura. La coca allà és com el cafè aquí. En prenen a tota hora en forma de mate, que és una infusió, o directament mastegant-ne les fulles. No està demostrat científicament que tingui cap efecte sobre el mal d’altura, però amb una mica de sucre és un bon placebo. Aquesta coca és la mateixa planta que, tractada i processada, donarà el polsim blanc que porta de corcoll la policia de mig món. Quan ho preguntes als peruans t’asseguren que ells només la cultiven per beure-se-la, que els que la treballen perquè pugui entrar pel nas són els veïns colombians. De les informacions que diuen que bona part de les fulles de coca que arriben als narcotraficants surten del Perú no en saben res.

Els peruans són ferrenys de complexió i de caràcter. No els agrada parlar gaire però sempre que poden es mostren orgullosos de ser descendents dels inques. No estan tan contents, en canvi, de l’herència espanyola. De tots el països que he visitat a l’Amèrica Llatina, és on més vegades m’han retret el mal que hi van fer els colonitzadors espanyols. Els peruans van tenir especial mala sort perquè els va conquistar Francisco Pizarro, un extremeny amb molt males puces. Per això t’expliquen amb satisfacció la història de la fundació de Lima. Pizarro va demanar als indígenes que li assenyalessin el millor lloc per construir una ciutat que es diria “la ciutat dels reis”, per a més glòria de l’Imperi Espanyol i els seus monarques. Els inques no van dubtar ni un moment: la desembocadura del riu Rímac, a la costa de l’oceà Pacífic, un lloc on hi ha gairebé sempre una boira que anomenen garúa. Va ser una bona venjança, però encara la paguen ara tots els que hi viuen.

La capital històrica del país, però, és Cusco, i és molt més agradable que Lima. Cusco té una de les places d’armes més antigues i més ben conservades de tot el continent americà. Deu ser molt poc diferent ara de com era al segle XVI, quan els espanyols van enderrocar tot el que era inca i van construir a sobre les seves cases i les seves esglésies. Algunes parets encara conserven pedres que havien format part de les construccions inques i que els peruans et fan fotografiar tant sí com no.

Des de Cusco s’agafa el tren cap a Aguas Calientes, un poble termal, com el seu nom indica, al qual no es pot accedir per carretera. És l’últim pas abans d’arribar a un dels llocs més impressionants del món: el Machu Picchu. S’hi pot pujar en tren, en uns autobusos especials o bé caminant durant tres dies pel camí de l’Inca. Qualsevol de les tres opcions és bona, perquè el que veritablement importa és arribar-hi. El Machu Picchu és una d’aquelles imatges que has vist mil vegades en foto però que quan hi ets en persona et supera. T’hi has d’estar unes hores assegut amb els ulls ben oberts absorbint l’esplendor de la meravella. Com s’ho van fer per aixecar una ciutat sencera amb els seus palaus, els seus temples i les seves cases dalt d’aquell cim escarpat és encara un dels grans misteris de la humanitat. Si descartem la via de l’ajuda extraterrestre, que alguns defensen, el que és evident és que els inques havien de tenir uns coneixements molt avançats sobre arquitectura, enginyeria, astronomia i tantes altres disciplines. També es mataven entre ells en guerres constants i feien rituals salvatges, però quan un és allà no pot deixar de preguntar-se com hauria evolucionat aquella civilització si Pizarro s’hagués quedat ben quiet a la seva bonica casa de Trujillo.

Més continguts de