Saber que Rato va acollir-se a l’amnistia fiscal demostra un cop més que tot és susceptible d’empitjorar.
Quan ens ha caigut a sobre una crisi que ens té anys i anys amb més d’un 20% d’atur, quan els joves més ben preparats se n’han d’anar a buscar la vida a fora, quan el govern de Catalunya viu en fallida, quan el rei de l’exemplar Transició ha d’abdicar de la corona gràcies al desprestigi que ell mateix s’ha llaurat, quan la família d’una de les figures polítiques catalans més importants del segle XX ha revelat que feia més de 30 anys que tenia diners a l’estranger, quan partits que governen o han governat a Catalunya i Espanya tenen dirigents que estan greument esquitxats per casos provats o presumptes de finançament il·legal o de corrupció, quan entitats financeres del país van col·locar productes que van arruïnar estalviadors, resulta que el qui va ser ministre d’Hisenda amb Aznar, vicepresident del govern i aspirant a successor, Rodrigo Rato, resulta que es va acollir a la darrera amnistia fiscal. Ell, que el 7 de maig del 1993 va dir: “Els que fem l’esforç de contribuir com marquen les lleis ens veiem perjudicats per l’increment del frau”. O “no es pot donar la sensació que sempre paguen els mateixos i les regulacions afavoreixen els de sempre”.
L’afer és greu, però empitjorarà, perquè Rato ha dit fora de micròfon que Rajoy ho sabia. Que va avisar el govern que s’anava a acollir a l’amnistia fiscal. I hi ha una unitat que l’està investigant per blanqueig de capitals.
Per un afer igualment greu, però probablement més modest, el ministre Montoro va muntar una festa parlamentària amb el cas Pujol. I ahir Rajoy callava, i al Parlament s’ha obert una comissió d’investigació que el Congrés de Diputats s’ha negat gràcies a la majoria absoluta del PP.
Un PP als tribunals, perquè durant 18 anys podia haver tingut una caixa B, que ha tingut el tresorer a la presó, que hauria pagat en negre la reforma de la seu central del partit, i que va fer una amnistia fiscal a la qual ara sabem que es va acollir Rodrigo Rato, que va arribar a director gerent del Fons Monetari Internacional. Rajoy ja és un rei nu, i tothom ho veu. El cas de Rato potser sigui l’estrebada final que mostra Rajoy i el PP com a sinònim de sistema, en la pitjor de les seves accepcions.
D’aspirants a rellevar-lo n’hi ha uns quants. Podem n’és un.
Ahir, Pablo Iglesias va regalar el ‘pack’ de ‘Juego de tronos’ al Rei Felip VI en un acte en què el monarca espanyol va saludar els eurodiputats espanyols a Brussel·les. El líder de la ‘indignació’, el propagandista de la casta, el teòric del 99% contra l’1%, no va estar ahir gaire revolucionari. Normal: aspira a guanyar i no pot espantar cap votant. Ell, l’home que va venir a Barcelona a dir que molt malament David Fernàndez per abraçar-se amb Mas el 9-N, jugava a fer una aclucada d’ull a l’electorat, una aclucada simpàtica, educada, enrotllada. Tremosa, Terricabras, Maragall i Urtasun no hi van anar.
Alguns aspirants a rei es despullen abans d’arribar al poder.
