LA VOLTA AL MÓN EN 49 DIES (48)

Sa altesa imperial

Vietnam: la història de l’últim emperador

Ala vida he tractat amb reis i prínceps però només una vegada he vist un emperador. És una bona frase per començar un article, però hauria d’explicar-me perquè no us feu una idea equivocada de mi. No és mentida que hagi conegut reis i prínceps, però concretament són dos reis, un príncep i una princesa. I en realitat només són tres persones: Joan Carles, Felip i Letícia. Al rei emèrit li vaig donar la mà en un sopar benèfic i amb els reis actuals hi he parlat un parell de vegades. Una d’elles va ser al final d’un acte que ells presidien i jo presentava. La reina Letícia, llavors princesa, va saber que jo era presentador de telenotícies, com ella, i em va voler conèixer. Vam xerrar animadament sobre la televisió i també sobre la vida i fins i tot sobre el fet de tenir o no tenir fills. Llavors va ser quan va intervenir Felip. Des de set centímetres més amunt que jo va dir que tenir fills et canvia molt la vida. Per la cara que va fer la princesa i la que vaig fer jo, crec que cap dels dos va creure que tenir fills li hagués canviat molt la vida a ell concretament, però vam preferir no dir-l’hi. Aquest és el meu currículum pel que fa a reis i prínceps. Ara passem a l’emperador.

L’any 1994 jo era a París visitant un amic que se n’hi havia anat a estudiar. Un dia estàvem fent un cafè en una terrassa que li agradava molt, prop del Bois de Boulogne, quan em va assenyalar un ancià oriental que passejava. Em va dir que hi passava sovint i que els cambrers li havien dit que era l’emperador del Vietnam. No tenia ni idea que el Vietnam tingués emperador, i vaig pensar que ho investigaria. Però la Ciutat de la Llum enlluerna tant que vaig acabar oblidant el tema. No em va tornar al cap fins quinze anys després. Va ser a Hue, la capital històrica del Vietnam. Als palaus imperials et parlen amb orgull dels emperadors que van regnar al país. Bé, no de tots; l’últim emperador no el recorden amb gaire afecte, la veritat.

El Vietnam va tenir emperador en actiu fins a l’any 1955. Es deia Bao Dai i era aquell home que vaig veure a París. A Hue encara conserven el palau on va viure i hi ha una exposició de fotos molt ben documentada i molt interessant sobre la seva vida. Bao Dai va ser proclamat emperador el 1932, quan el Vietnam era colònia francesa. Només tenia dotze anys i, per tant, tot i la pompositat del títol, els que feien i desfeien eren els francesos. El nostre emperador va créixer rodejat de luxes i ja no va fer mai més res de bo. Li agradava molt caçar, això sí. El guia del palau explicava amb malícia que si els tigres estan en perill d’extinció és gràcies a la voracitat caçadora de l’emperador. Bao Dai va continuar sent emperador quan els japonesos van envair el Vietnam, però en acabar la Segona Guerra Mundial, el 1945, Ho Chi Minh va proclamar la independència i el va fer abdicar. Va ser només per un temps, perquè el 1950 els francesos s’havien tornat a fer forts al sud i, ràpidament, van recuperar el seu amic emperador. Però el seu paper ja no s’aguantava per enlloc i el 1955 el van enviar a l’exili. Des de llavors va viure a París i allà va morir als 83 anys. Diuen les cròniques oficials que a la capital francesa hi feia una vida discreta, però les cròniques menys oficials expliquen que s’hi va emportar alguns estalvis del Vietnam i que vivia amb molta alegria. Potser per això en certs ambients se’l coneixia com l’ emperador playboy.

Avui dia ja només queda un emperador al món, el del Japó, però aquest no el conec personalment.

Més continguts de

El + vist

El + comentat