LA VOLTA AL MÓN EN 49 DIES (30)

Sis dies de propina

Hong Kong: Com augmentar l’esperança de vida

AHong Kong hi ha uns pescadors que són tota una atracció turística. Viuen en unes cases flotants a la badia d’Aberdeen i te les deixen visitar. Hi vaig anar no per les cases, que no tenen cap gràcia especial a banda que floten, sinó perquè t’asseguren que molts d’ells no han trepitjat mai en la seva vida la terra ferma. Si els hi preguntes et diuen que sí amb convicció i t’assenyalen un avi que seu en un racó com a exemple. M’atreia la idea de parlar amb algú que hagués viscut sempre flotant, sense necessitat d’haver fumat res d’estrany, però per molt que ho vaig intentar només vaig aconseguir treure’n molts somriures i pocs arguments convincents. Deu ser mentida i només ho utilitzen com a reclam turístic, però tampoc era tan escabellat pensar que fos veritat perquè per trepitjar terra ferma a Hong Kong es necessita valor.

Hong Kong és una porció de terra i dues-centes illes i illots que ocupen uns mil quilòmetres quadrats. El 75% de la seva superfície són reserves naturals pràcticament despoblades. En dos-cents cinquanta quilòmetres quadrats, doncs, hi viu tota la seva població, uns set milions de persones. És com si tots els catalans visquéssim junts la comarca del Pla de l’Estany. Com que a l’ample no hi caben, viuen en altura. Gairebé la meitat de la població viu per sobre d’un pis 14. I, com us deveu imaginar, no tot són pisos de luxe: la majoria són autèntiques capses de sabates. El metre quadrat va molt buscat i els gratacels es toquen l’un amb l’altre. És habitual que els blocs de pisos superin les seixanta plantes. O sigui que els pescadors viuen molt millor a les seves cases flotants, i en cas d’un atac de claustrofòbia sempre poden escapar mar de la Xina enllà.

Hong Kong va ser colònia britànica fins al 1997. Des de llavors és oficialment una regió administrativa especial de la República Popular de la Xina. A la pràctica és l’antítesi de la República Popular de la Xina. Es mou al ritme del capitalisme més salvatge i tot és caríssim. Hi viuen molts europeus i nord-americans perquè moltes multinacionals hi han establert el seu centre d’operacions per a l’Àsia atretes per una política d’impostos molt baixos. També hi ha molts bancs internacionals perquè, per a molts països, Hong Kong és un paradís fiscal. Per a Espanya va deixar de ser-ho el 2012. Des de llavors entre els dos països ja no hi ha secret bancari. Ho dic per si esteu pensant d’anar-hi a obrir un compte.

Els alts executius i banquers viuen en barris d’edificis futuristes i preus estratosfèrics. Els que treballen a la sala de màquines de la ciutat viuen en barris d’edificis igual d’alts però bastant atrotinats. Els rics compren a les botigues de marca més luxoses. Els pobres poden comprar el mateix però versió còpia al bigarrat Lady’s Market. No he vist mai tantes còpies ni tan ben fetes com en aquest mercat de Hong Kong.

Haig de reconèixer que a mi Hong Kong em va atabalar una mica, però s’hi deu viure bé perquè tenen la cinquena esperança de vida més alta del món: 83,8 anys. Passejant pels seus carrers em costava d’entendre que fos així fins que vaig descobrir que hi havia truc. A la platja de Causebay, una de les més famoses de la ciutat, hi ha un pont que, segons la creença popular, cada cop que el travesses guanyes tres dies de vida. Estava ple de gent amunt i avall. Així no m’estranya que es dispari l’esperança de vida. Jo hi vaig passar dos cops fent-me lloc a cops de colze. Va valer la pena. Vaig guanyar sis dies de vida que m’aniran molt bé per acabar d’arreglar coses quan m’arribi l’hora.

Més continguts de