Efímers 07/09/2014

L’esquerra aposta per un nou encaix; la dreta es tanca en banda

Duran i Iceta han fet causa de la tercera via, el PSOE hi veu l’antídot al 9-N i Rajoy no es mou

i
Ferran Casas
7 min
Tercera via L’esquerra aposta per un nou encaix; la dreta es tanca en banda

Les enquestes presenten la tercera via com l’opció preferida dels catalans. Una immensa majoria, superior al 70%, està insatisfeta amb l’actual nivell d’autogovern. Quan als ciutadans se’ls dóna a triar entre independència i seguir a Espanya guanya la primera opció, però si s’hi inclou una tercera via en forma de més competències i blindades, aquesta opció, que allunya el conflicte i les incerteses d’un nou estat, venç.

El diari El País ha preguntat a les seves enquestes per aquesta possibilitat. El novembre de l’any passat, un 40% dels catalans l’assenyalava com la preferida davant el 31% que, en qualsevol cas, votarien independència. Fa dos mesos, al mateix rotatiu, la xifra baixava un pèl, fins al 38%, i es constatava que l’independentisme continuava creixent.

El líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, va afirmar a l’abril que el camí del mig entre recentralització i independència, que també defensen sectors d’Iniciativa recelosos de fer el pas a l’independentisme, estava “més viu que mai”. Però el cert és que té plom a les ales per la negativa del PP a seure i parlar-ne i la seva incompareixença com a proposta articulada en el debat sobiranista.

Contrast a les enquestes

La consulta del 9-N s’ha pensat per donar cabuda a la tercera via, a una Catalunya estat ja sigui a l’estil de Baviera o al de Puerto Rico. Això passaria per votar sí a la primera pregunta, la de l’estat, i no a la segona, la d’independitzar-lo. Segons una enquesta del setembre d’ El Mundo, l’opció preferida dels catalans només obtindria amb la papereta del 9-N el 4,5% dels vots, víctima de l’absència d’oferta. Unió i ICV no han decidit el vot. Recelen del sí-sí perquè divideix la seva base electoral, però també de fer campanya per una opció difícil d’explicar. El debat avança i els matisos es perden, i més quan no hi ha manera de donar-los forma per més que influents actors socials i econòmics, des d’Isidre Fainé fins a Miquel Valls, Salvador Alemany i Josep Piqué, manifestin suport a una sortida negociada que incorpori com a mesura estrella una millora del finançament.

La paternitat de la proposta

Però, de què s’està parlant exactament quan s’apel·la a la tercera via? Entre l’actual model i la independència hi ha molt camp. Qui reclama amb més vehemència la paternitat del concepte és Duran. ICV és prudent i l’independentisme creix en la seva base electoral -entre els quadres hi ha més divisió-; el PP català no admet defensar-la encara que gesticuli per oferir l’alternativa atractiva que reclama l’ establishment econòmic, i els socialistes diuen que la federal és la “primera i única via”, en paraules de Miquel Iceta, perquè les altres opcions són inviables.

A la tercera via hi cap el finançament singular que va reclamar la líder del PP, Alícia Sánchez-Camacho. Deia que tenia l’aval de Rajoy però només va trobar comprensió en el ministre José Manuel García-Margallo. Va topar amb el no dels barons, que han forçat a posposar negociacions i descartar treure els catalans del “règim comú”.

La proposta que ha fet més fortuna és la que Duran va llançar el setembre del 2013 sense debatre-la abans dins d’Unió, que malgrat tot la va assumir ràpidament, ni amb els socis de CDC, que afirmen que si l’Estat l’acceptés caldria incloure-la com una opció més el 9-N. Passaria perquè els catalans votessin en una consulta (en què ja no es triaria independència ) si accepten una oferta confederal amb pacte fiscal i blindatge lingüístic.

Les propostes d’ICV van també en la línia d’estatuir Catalunya per negociar una federació amb l’Estat. Un federalisme amb dret de sortida.

Els socialistes defensen un model federal plurinacional que, prèvia reforma constitucional, singularitzi Catalunya en la línia de l’Estatut que el 2005 va aprovar el Parlament per àmplia majoria. Un text de gran calibre per a un règim autonòmic, i retallat: primer al Congrés i després pel Tribunal Constitucional l’any 2010.

I a l’altre costat hi ha algú? Ara sí. A mesura que el procés avança sorgeixen, ja sigui per convicció o per necessitat, al Madrid del poder i de la intel·lectualitat, veus partidàries d’una solució. El PP i Rajoy són per ara impermeables: saben que només en l’espanyolisme radical d’UPyD hi poden tenir una crossa en un futur, i compten que el TC no permeti votar, s’acati i que tot s’esberli davant la incapacitat de fer prosperar un pla B o una proclamació unilateral d’independència. La seva alternativa és que el sobiranisme arriï la bandera. I prou. Mentrestant, Artur Mas intenta encara, amb una estratègia que ha servit per fer pujar molts catalans al carro independentista, que l’Estat es mogui i faci una oferta. Dijous passat, a una setmana de la Diada i davant empresaris a la Cambra, es preguntava retòricament “si és concebible que l’Estat no prengui cap iniciativa per resoldre el problema de Catalunya”.

23 demandes i una sortida?

Mas i CDC no són partidaris de la tercera via i es refermen quan Rajoy no mostra predisposició ni amb temes ja pactats o avalats per sentències. En aquest context, que en cap cas es presenta com una moneda de canvi del procés, s’emmarca el document amb 23 assumptes prioritaris encallats que Mas va fer a mans de Rajoy a la Moncloa el 30 de juliol. Entre ells, incompliments de l’Estatut en inversió en infraestructures, l’aplicació de la llei Wert que ataca la immersió, la descentralització de la justícia prevista a l’Estatut o el tren llançadora fins a la T1.

Les demandes no han sigut una prioritat dels ministres de Rajoy en la tornada de les vacances, però el PSOE, IU i Podem no es resignen i l’insten a seure a negociar. Són formacions que, amb més o menys intensitat, pretenen una reforma constitucional per posar al dia la democràcia espanyola. I això inclou una revisió federal, tímida per als socialistes i més ambiciosa per a la resta. Alfredo Pérez Rubalcaba va dubtar, però arrossegat per Pere Navarro i la persistència de la mobilització catalana va aixecar la bandera del federalisme i Pedro Sánchez no hi renega, per ara. El viratge socialista va compassar l’arrenglerament del PSC al bloc del no. Deien no a la consulta però podien presentar el PSOE com l’aliat en la via federal.

El seu ritme és, però, molt més lent que el del procés català. La tercera via no arribarà a temps al 9-N i quan es concreti no són pocs els que pensen que potser ja fa tard per buscar l’encaix.

Felip VI opta per no implicar-se i evita posar en risc la Corona

Els partidaris de la tercera via fan vots per una segona Transició que faciliti l’encaix català o, com a mínim, perquè aparegui la figura d’un mediador. En l’abdicació de Joan Carles I, que Pere Navarro va demanar amb aquest objectiu mesos abans que es produís, molts hi van veure el primer acte i altres assenyalaven l’hereu, Felip VI, com a mediador. Però si fa feina per atansar posicions entre governs i partits és discreta i al marge de l’opinió pública. En el seu discurs de coronació a mitjans de juny, molt mesurat per no trepitjar ulls de poll, el monarca va marcar els límits de la institució, que no vol violentar: la Corona no passa pel seu millor moment i, a més, no pot obviar l’actitud tancada de la Moncloa. Va visitar, això sí, Catalunya i va fer gestos amb el català.

Reformes: La proposta de Duran vol consens i molt tempsReformes:

Duran va concretar la seva tercera via en quatre punts: pacte fiscal i gestió d’insfraestructures; sobirania cultural i educativa; presència de Catalunya als organismes internacionals; i reforma constitucional pel dret a decidir. És un canvi radical en la concepció d’estat del PSOE i el PP i una reforma a fons de l’arquitectura institucional espanyola. Caldria temps i consens. També debatre si se sotmet a consulta la proposta de reforma o el resultat al cap d’uns anys.

Constitució: Per concedir a Catalunya el dret a decidir no sols de forma consultiva caldria modificar els articles 1 i 2, que afirmen que “la sobirania resideix en el poble espanyol” i que la “nació espanyola és pàtria comuna i indivisible”. En tractar-se del nuclear títol preliminar caldria recórrer a l’article 168, de reforma agreujada, fins ara mai utilitzat. El Congrés i el Senat haurien d’aprovar per dos terços la reforma, es dissoldrien i hi hauria eleccions. Les noves cambres aprovarien de nou la reforma per dos terços i, finalment, se sotmetria a referèndum estatal.

Pacte fiscal: Per fer-lo en la línia del concert caldria canviar la llei orgànica de finançament autonòmic o fer-ne una de singular. També reformar la llei general tributària per salvaguardar les funcions de la Hisenda catalana.

Infraestructures: Si es vol mantenir Aena, l’ens gestor d’aeroports, el Congrés hauria de fer una llei singular que transferís el Prat, Girona, Reus i Sabadell. Caldria modificar també la llei ferroviària per assegurar el control de la xarxa i el servei, i la llei de ports que van modificar el PSOE i el PP fa poc.

Llengua i projecció: Derogar la llei Wert i la d’universitats, canviar el règim lingüístic de la Constitució (títol preliminar) i desenes de decrets que donen preeminència al castellà. Canviar la llei d’acció exterior i revisar tractats europeus per tenir en compte Catalunya.

Els líders: L’espai socialista no és partidari de la consultaEls líders:

J. Duran i Lleida: Incòmode amb el sobiranisme de CDC i els no de Rajoy, va publicar el 23 de setembre del 2013 a La Vanguardia l’article “Ara, consulta! Després...?” i va concretar la seva proposta confederal, acollida amb indiferència a Madrid i amb recel entre els seus socis. Alguns sectors empresarials sí que la van aplaudir.

Cayo Lara: IU era, fins a la irrupció de Podem, l’única força política espanyola que defensava el dret a decidir malgrat que és contrària a la independència. El seu líder, com també dirigents de Podem, EUiA i alguns d’ICV, defensen que caldria posposar el 9-N i el procés i fer pinya per forçar un canvi polític a Espanya.

Miquel Iceta: El primer secretari del PSC gestiona el partit en el seu pitjor moment, però la gravetat de la situació política a Catalunya ha fet que el PSOE assumeixi per fi la demanda federal. Els socialistes catalans van dubtar sobre si donar o no suport al dret a decidir. S’han alineat amb Ferraz i consideren que n’han tret rèdit.

Antón Costas: El president del Cercle d’Economia, el lobi empresarial català més influent, es va arribar a oferir com a mediador entre els governs per facilitar l’entesa. Les seves jornades anuals a Sitges intenten propiciar el diàleg. Les elits empresarials volen majoritàriament estabilitat encara que admeten el greuge català.

N. Sartorius: En el debat de l’Estatut es van trobar a faltar intel·lectuals espanyols defensant l’Espanya plural i federal. Ara, però, salten a l’arena. L’exdiputat comunista Nicolás Sartorius, pròxim al PSOE, lidera una plataforma que reclama una reforma federal de la Constitució. Però no són partidaris de la consulta.

stats