Per què hi ha balenes que poden viure més de 200 anys?

L’any 2007, un equip de caçadors i científics inupiat, un poble de l’Àrtic, va capturar una balena al mar de Bering, prop del poble costaner d’Utqiaġvik. Durant el processament de l’animal van fer un descobriment excepcional: van trobar fragments metàl·lics d’un arpó explosiu del segle XIX incrustats al teixit subcutani. Com que aquests arpons feia més de 120 anys que no s’empraven, els va permetre estimar que aquesta balena podia tenir entre 115 i 130 anys, o fins i tot més. Aquest fet va reforçar la hipòtesi, ara ja ben establerta, que les balenes de Grenlàndia són els mamífers més longeus del planeta, amb individus que poden superar els 200 anys.

Per què aquests animals marins tenen una vida tan llarga, molt més dilatada que la de qualsevol altre mamífer? Una recerca recent liderada pel biòleg Daniel Sol, de l’Institut de Biologia Evolutiva de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i el CSIC ha trobat la resposta. Segons han publicat a Nature Communications, l’adopció d’un estil de vida marítim, amb totes les adaptacions morfològiques i fisiològiques que comporta, va impulsar una evolució cap a estratègies vitals de ritme lent i longevitat excepcional, com tenir un desenvolupament prolongat i una maduració tardana, deixant, tanmateix, pocs descendents.

La teoria clàssica de l’evolució dels cicles vitals ha vingut marcada per una dicotomia biològica: viure de pressa, morir jove i tenir molts descendents, o alternativament viure lent, morir vell i tenir-ne menys. Aquesta dicotomia explica per què molts organismes petits tenen una vida curta i es reprodueixen aviat i sovint. Però quan s’analitzen espècies com les grans balenes i certes aus oceàniques, la pauta és radicalment diferent: triguen anys a assolir la maduresa, es reprodueixen tard, tenen poques cries i viuen moltes dècades. Un dels casos més extrems és el de les balenes de Groenlàndia (Balaena mysticetus), que pot superar els 200 anys.

Una estratègia vital 'slow life'

L’estudi realitzat per Sol i els seus col·laboradors posa en relleu que no n’hi ha prou amb una baixa taxa de mortalitat per explicar aquestes estratègies. Cal que existeixin adaptacions fisiològiques i morfològiques que permetin als adults sobreviure amb eficàcia en un entorn difícil, i que justifiquin invertir molts anys en el procés de creixement i maduració.

Els autors van analitzar gairebé 4.400 espècies de mamífers i 10.000 d’aus, tant terrestres com marines, i van quantificar set trets vitals: la longevitat màxima, l’edat de la primera cria, la durada de la gestació o la incubació, el temps de cria, el nombre de cries o postes a l’any, la grandària de la progènie i la fecunditat total. Quan van representar aquestes dades gràficament, el resultat va ser molt clar i revelador. Les espècies marines analitzades s’ubiquen majoritàriament a l’extrem del gràfic de les estratègies vitals lentes, comparades amb les terrestres i les d’aigua dolça. Això és, de desenvolupament prolongat, baixa fecunditat i vida llarga.

Per què han adquirit evolutivament aquesta estratègia vital? El treball fet per aquests investigadors mostra que l’adaptació al medi marí, especialment a l’oceà obert pelàgic on les preses estan disperses, són poc predictibles i sovint escasses, les ha obligat a adoptar adaptacions que promouen l’eficiència energètica, la capacitat d’emmagatzemar reserves, les habilitats de localització i captació de preses llunyanes o difícils, la migració de grans distàncies o la capacitat de busseig intens. Aquestes adaptacions, tanmateix, tenen un cost biològic: requereixen més temps per madurar, ja que els organismes han de créixer més, aprendre més i invertir més recursos. I també disminueixen la mortalitat adulta i, per tant, obren la porta a reproduir-se durant més temps al llarg de la vida, per bé que amb poques cries per poder-les protegir mentre creixen i aprenen lentament.

L'evolució premia un ritme lent

La història, però, no acaba aquí. Els autors del treball han detectat altres aspectes morfològics importants en aquesta estratègia vital, com ara més grandària corporal, una forma hidrodinàmica i també una alta encefalització. És a dir, cervells més grans amb relació al cos. Aquestes característiques afavoreixen la supervivència de l’adult i permeten afrontar amb èxit les incerteses de l’oceà, la qual cosa justifica haver d’invertir molts anys abans de reproduir-se.

Aquest enfocament ofereix dues idees clau. Primer, que l’evolució de la longevitat no és només qüestió de tenir menys depredadors o un cos més gran, sinó d’un estil ecològic, o una forma de vida, que premia un ritme lent. Segon, que les adaptacions que permeten aquesta estratègia tenen un cost, com créixer més lentament, invertir més en desenvolupament, tenir menys fills i esperar més temps per reproduir-se. Aquesta perspectiva aporta també un matís conservacionista molt important. Aquests organismes de ritme vital lent, com els grans cetacis, tenen poblacions extremadament vulnerables. El fet de reproduir-se tard, amb poques cries i amb un desenvolupament lent significa que qualsevol impacte que elevi la mortalitat d’adults, com poden ser les col·lisions amb vaixells, quedar atrapades en xarxes de pesca, la contaminació acústica o el canvi climàtic, es tradueix en efectes molt més greus que en espècies de vida ràpida.