CRÍTICA TV

Treure més suc de la desgràcia

Dimarts a la nit Antena 3 va estrenar una nova sèrie: Sin identidad. Un títol ben anodí per parlar d’un tema televisiu molt recorregut en els darrers anys: els nens robats del franquisme. La cadena advertia que aquesta sèrie “no seria com les altres”. Un argument de venda que, un cop vist el primer capítol, és evident que és totalment fals. Els responsables de la sèrie ho afirmaven perquè en les altres ficcions basades en aquests fets reals dels nens robats la trama es limitava a recrear les històries dramàtiques de les dones a qui van prendre els fills. En canvi, Sin identidad va, ui sí, molt més enllà: afegeix a aquest argument bàsic tot una trama de thriller internacional molt trepidant. És a dir, tot plegat es torna més emocionant. La intenció no és conscienciar sinó entretenir l’audiència amb un relat molt més inquietant: al marge dels drames de les mares, hi afegeixen pistoles, xantatges, corrupció empresarial i fins i tot la caiguda de les Torres Bessones. No es pot demanar més.

Amb tot, es perpetuen els hits habituals dels nens robats : ensenyar nadons congelats, monges malvades i mares riques que són unes fleumes. En canvi, la filla robada és una noia perfecta, estudiosa, afectuosa i amb uns valors morals molt més elevats que els dels seus pares adoptius. S’insinua una mena d’herència genètica molt poderosa (la bondat dels pobres) i s’anul·la la influència de l’entorn educatiu. Els fills robats són bones persones a mans de gent dolenta, especialment els pares. Aquesta mena d’infantilisme narratiu que redueix un drama social real a una història de pocapenes s’hi suma, ara, el thriller.

És curiós com el fals documental de Jordi Évole sobre el 23-F va rebentar butllofes en ferir la sensibilitat històrica d’alguns polítics i intel·lectuals. Semblava, aleshores, que la memòria del país era intocable i no es podia alterar. En canvi, un escàndol tan dramàtic i vergonyant com el robatori de nadons ha quedat reduït a l’espectacle televisiu de testimonis i a la ficció carrinclona. I ara s’hi posa més pa que formatge: pistoles i persecucions. Cada vegada ens allunyem més de la realitat, fins que semblarà mentida. Una realitat que no ha buscat culpables, ni indemnitzat ni ajudat les víctimes s’ha convertit en pura comèdia. El drama autèntic només serveix per obtenir resultats d’audiència en forma de culebró. Aquí ningú protesta, ni reivindica, ni crea debat. Quan convé, la sensibilitat històrica i la justícia alguns se les passen pels picarols.