Alexis Tsipras, la promesa de la dignitat

Enviada especial a AtenesSi Syriza guanya les eleccions d’avui, Alexis Tsipras, enginyer de 41 anys, es pot convertir en el primer líder de l’esquerra alternativa -descomptant Xipre- que arriba al poder dins del club de l’euro i en un dels primers ministres més joves de la UE, juntament amb l’estonià Taavi Rõivas, l’italià Matteo Renzi i el belga Charles Michel.

Del moviment estudiantil a regidor d’Atenes

Nascut el juliol del 1974 en una família de classe mitjana, en plena transició a la democràcia a Grècia després de la Dictadura dels Coronels, Tsipras es va afiliar a les joventuts del Partit Comunista i amb 17 anys va participar en el moviment d’ocupació d’instituts de secundària contra la reforma educativa. Estudiant d’enginyeria civil a la Universitat d’Atenes, va entrar a Synapsismos, el partit eurocomunista, i va fer carrera dins de l’aparell com a secretari polític de la joventut del partit i membre del comitè central.

Synapsismos es va convertir en la força majoritària de Syriza, la coalició constituïda per 11 organitzacions de l’esquerra radical el 2004, i dos anys més tard l’aleshores president de la formació, Alekos Alvanos, el va proposar com a candidat a l’alcaldia d’Atenes a les municipals: amb 32 anys va aconseguir un sorprenent tercer lloc i es va convertir en regidor de la capital grega.

L’accés al lideratge del partit i la revolta del 2008

El 2008 va ser escollit president del partit, amb dedicació plena. En aquell moment, Grècia s’acostava al precipici de la fallida i el desembre d’aquell mateix any l’assassinat a mans de la policia d’un noi de 15 anys, Alexandros Grigoropoulos, al barri anarquista d’Exarquia va desencadenar una setmana d’aldarulls arreu del país. L’episodi reflectia el descontentament del jovent, que aleshores ja patia una de les taxes d’atur més altes de la UE i la seva desconnexió amb un sistema polític en què els socialdemòcrates del Pasok i els conservadors de Nova Democràcia s’havien alternat al poder durant tres dècades. Syriza va ser una de les organitzacions presents en aquelles protestes i va augmentar la seva implantació entre la joventut, i a les eleccions del 2009 Tsipras va obtenir l’escó al Parlament d’Atenes.

L’austeritat catapulta Syriza

L’ascens meteòric de Syriza va començar quan a principis del 2010 el nou govern del socialdemòcrata Iorgos Papandreu (Pasok) va demanar el rescat de Grècia per evitar la fallida financera de l’estat. Convertit en un autèntic laboratori de l’austeritat, els treballadors i les classes mitjanes gregues van patir una caiguda sense precedents de les seves condicions de vida. Va ser aleshores que bona part de l’electorat del Pasok es va passar a Syriza, perquè denunciava l’austeritat sense embuts.

Després que Papandreu hagués de cedir el poder en l’experiment tecnocràtic del govern de Lukàs Papadimos, a les eleccions del maig del 2012 Syriza va aconseguir el 16,8% dels vots. I quan els comicis es van repetir un mes més tard davant la impossibilitat de formar govern, Tsipras obtenia el 27% dels sufragis, darrere d’un Samaràs apuntalat pel discurs de la por del grexit (la sortida de Grècia de l’euro i la UE) i l’aval de Berlín i Brussel·les. Syriza s’erigia en l’única oposició creïble a la troica i al govern que executava els seus plans, la coalició de Nova Democràcia i el Pasok.

A les eleccions europees del maig, Syriza va obtenir la primera victòria electoral i va poder deixar clara la seva visió pro Europa i pro euro, que va acabar d’esvair els dubtes de molts grecs. Tsipras va ser elegit candidat per representar els seus socis de l’Esquerra Europea i va ser a Brussel·les on es va forjar l’aliança amb Podem.

Un líder sense corbata, símbol d’una generació

Alexis Tsipras projecta una imatge pròxima: gairebé no porta mai corbata, prefereix moure’s per Atenes en moto en lloc de fer-ho en un cotxe oficial i no es perd mai un partit del Panathinaikòs. S’ha convertit en el símbol d’una generació que vol dir-hi la seva en una política controlada pels artífexs d’un sistema construït fa 40 anys sobre uns pilars que trontollen des de fa temps. No parla idiomes, però ha demostrat que té taules a l’hora d’encarar les entrevistes amb els grans mitjans de comunicació internacionals, que li col·loquen les etiquetes de radical i populista.

Però el principal actiu de Tsipras a les urnes aquest diumenge no és el que ha fet. Més aviat és el que no ha fet. No ha format part de les mentides, els enganys, el clientelisme i la corrupció que han marcat el règim grec els últims 40 anys i que han portat el país a una de les situacions econòmiques més difícils de la seva història i per a la qual el remei de l’austeritat ha sigut molt pitjor que la malaltia. Tindrà el vot de molts grecs que no són d’esquerres però senzillament es volen dir a ells mateixos que encara els queda una certa dignitat. Per això ell insisteix que el seu projecte no és tornar a la Grècia d’abans de la crisi sinó aixecar el país una altra vegada i, sobretot, fer net.