Les banyes d’Espanya
Aquesta setmana a Cuéntame l’Antonio Alcántara li posava les banyes a la seva santa esposa, la Merche. Un daltabaix per als seguidors de la sèrie. Però el que sorprèn és que TVE ens ho ha explicat a la ficció d’una manera púdica i ridícula. Amb el teló de fons de la campanya electoral del 1982 retrata una època que donaria molt de joc si fos una sèrie ben feta i valenta. Però si Cuéntame ha aguantat dotze temporades és simplement perquè cada vegada passa més de puntetes sobre els vincles històrics i està marejant els espectadors en un culebró fleuma que no vol escandalitzar ni les beates. Tot ho ha d’interpretar l’espectador amb el·lipsis dignes de les èpoques de censura més rància. Les traumàtiques banyes dels Alcántara són el súmmum de la ficció bleda i antiquada. L’Antonio és víctima d’una periodista especialitzada en vins. Ella se li insinua prou explícitament perquè ell no sembli un desaprensiu sinó un home d’esperit feble. Se segueixen el rastre per un parador nacional fins que entren a l’habitació d’ella, obrint una porta que grinyola i passant el pestell, que sona com si fos la porta d’una presó. Fos a negre. I veiem la Merche dormint plàcidament al llit matrimonial, amb una camisa de monja al costat de la seva filla petita. Quan recuperem l’escena de la infidelitat ens mostren unes sabates i una camisa a terra i descobrim l’Alcántara i la periodista que parlen tapats amb un llençol. Ell, del qual abans ens han recordat dues vegades que és votant del CDS, llueix una petita creu cristiana enmig de les vellositats del pit. L’amant li pregunta: “ ¿Quieres mucho a tu mujer, verdad? Yo también quiero mucho a mi marido ”. ¡Bra-vo! ¡Bra-vo! Quins grans guionistes. Quina ficció. Quina capacitat d’impactar l’espectador. Ella afegeix: “ Mejor que no me llames porque me puedo enamorar ”. Ell se la mira amb fascinació i amb sentiment de culpa. Som davant d’una tele retrògrada que en comptes de saber mirar enrere el que intenta és fer retrocedir l’espectador. Un relat conservador, que sembla escrit per l’Elena Francis. No gosen ni ensenyar petons ni arrambades, només insinuacions. Cuéntame no és el retrat de l’Espanya que hem viscut, sinó la radiografia del país present: caduc i reaccionari però sense que es noti gaire. De fet, d’aquella campanya electoral, només hi ha una referència verbal. L’heroi Alcántara, el messies espanyol de la ficció, en primer pla, afirma: “España es un país de centro. No necesitamos ni extremismos ni experimentos ”. Queda clar el missatge.
