Barack Obama va arribar a la presidència dels Estats Units cavalcant una onada d’esperança en el canvi tan gegantina que quan no feia ni un any que era president ja li van concedir el premi Nobel de la pau, se’n recorden? Les expectatives en la seva presidència eren tan altes que ja es veia venir que no les podria complir, entre altres raons perquè el món s’ha fet més global i coral alhora, i perquè la política americana és complicada per definició constitucional.
Així que ara, quan em parlen d’Obama acostumen a demanar-me, amb una ganyota de decepció, si ha estat una presidència fracassada. Al principi contestava que fracassada no, que potser discreta, però cada cop més crec que les obres de govern s’han de mesurar, també, pels debats que obren i els marcs mentals que instal·len. I per la sinceritat amb què reconeix el país tal com és i no com el pinten els que voldrien que res no canviés. Que l’èxit d’una presidència és, també, la supervivència de les seves prioritats quan el president ja no viu al 1.600 de l’avinguda Pennsylvania i es dedica a fer conferències i a donar consells que ningú no li demana. I quan acabin els vuit anys d’Obama, ara en són sis, haurà deixat un país on serà més difícil que un polític no pugui aspirar a un càrrec sense tenir una solució sobre desigualtat social, sobre immigració, sobre canvi climàtic, sobre igualtat home-dona.
Ara fa un any, al discurs de l’estat de la Unió, Obama va posar l’accent en la desigualtat dels salaris entre homes i dones. Fixin-se en la dada: als Estats Units, gairebé dues terceres parts dels treballadors que guanyen el salari mínim són dones. Doncs bé, un any més tard, aquesta reivindicació d’igualtat ja ha pujat a les passarel·les precedides de catifes vermelles. Aquesta matinada, a la gala dels Oscars, la guanyadora del premi a millor actriu de repartiment pel seu paper a ‘Boyhood’, Patricia Arquette, s’ha tret el discurs que duia preparat de casa, escrit en un paper doblegat, i ha fet aixecar Meryl Streep de la butaca, clamant per la igualtat de drets entre gèneres.
De què parla una societat? Quins són els seus debats? Quins prioritza, de cara al futur? Com es mesura l’èxit d’una presidència?
Tinguem-ho present aquí a Catalunya, molt especialment, en l’any de la mare de totes les eleccions, al setembre, precedida de les municipals, per a les quals només falten tres mesos. Segons les enquestes, els resultats seran tan ajustats i repartits que els pactes postelectorals faran els alcaldes. Aquest cop, tots els vots seran indiscutiblement útils, perquè no hi haurà partit petit que no pugui decantar un govern amb la seva frontissa.
Per això els convidem a seguir el cicle d’entrevistes que vam començar la setmana passada amb Trias i Fernández Díaz. Demà a les deu vindrà a aquest plató Ada Colau (Barcelona en Comú); dijous, Jaume Collboni (PSC), i divendres, Carina Mejías (Ciutadans).
És temps de decisions, però sobretot, és temps d’encertar els debats.
