Fa bon dia: plou
Investigadora en temes de gènere i conflicteLa finestra em convida a passejar la mirada. Plou. Les gotes fan vibrar els tolls i ressegueixo els cercles concèntrics que apareixen i desapareixen ràpidament. És fascinant aquesta verticalitat de la pluja que de cop esdevé esfèrica quan entra en contacte amb més aigua. ¿Qui no ha experimentat mai la buidor, plàcida, de tot pensament netejat per aquesta observació de la pluja, per aquest intent de seguir la caiguda de cada gota i veure com se submergeix fugaçment dins del bassal?
Sóc en un bar no gaire ple, un d’aquests bars que tenen la gentilesa de no tenir televisió i on pràcticament no hi ha soroll. En una altra taula, una parella discuteix en un to baix. Miro els seus rostres, tensos. Alguna paraula, de tant en tant, em cau a prop, com una d’aquelles goteres inevitables però subtils. Sembla que la pluja s’intensifica, però la parella del bar no s’hi fixa. Aparentment, és una discussió per temes de feina en què es barregen sentiments personals i tot allò que no s’havia dit fins que es diu, tot aquell núvol que a poc a poc va creixent i ennegrint-se fins que, finalment, peta de cop.
No vull parar l’orella més del compte, jo estic per la contemplació tranquil·la del paisatge, però sense pretendre-ho la parella del bar també ha passat a formar part de l’escenari. Abaixo la mirada, tinc unes mans que ja dibuixen taques i arrugues (el nostre calendari orgànic i portàtil, em dic somrient). Em vénen ganes d’aixecar-me, agafar la parella i convidar-los a passejar sota la pluja, sortir d’aquesta tensió, veure les coses des d’una altra perspectiva, trencar amb la dinàmica de les paraules i trobar un espai, mullat, de silenci. De vegades, la nostra idea de benestar, com aquest bar acollidor en un dia plujós, és també un espai de conflicte que només pot desaparèixer abandonant aquesta idea de benestar per xipollejar entre tolls, riure i mirar-nos fixament, sense tantes paraules de per mig.
