Te i cafè: retorn al ritual

BarcelonaEl cafè i el te són dos elements indispensables en la nostra quotidianitat, dues infusions que fan moure el món, el desperten i el connecten. Unes característiques que han fet que aquestes begudes siguin desitjades i preuades des que van ser descobertes. Totes dues tenen altes dosis de ritualisme i sacralitat, de transcendent simplicitat. Què tenen el te i el cafè que ens estimulen les ganes de reunió, de trobada i de conversa, és a dir, de fraternitat i unió?

Del Japó al Sàhara

Al llindar del segle XX, quan Occident començava a interessar-se de debò per Orient, el japonès Okakura Kakuzo va escriure el seu cèlebre El llibre del te, en què llegim: “La filosofia del te no és una simple estètica en l’accepció ordinària del mot, car ens ajuda a expressar, conjuntament amb l’estètica i la religió, la nostra concepció integral de l’home i de la natura. És una higiene, perquè obliga a la netedat; és una economia, perquè ensenya que el benestar consisteix molt més en la simplicitat que en la complicació de les despeses; és una geometria moral, car defineix el sentit de la nostra proporció en relació amb l’univers. Representa, en fi, el veritable esperit democràtic de l’Extrem Orient en tant que fa de tots els seus adeptes uns aristòcrates del gust. Aquells que són incapaços de sentir dintre seu la petitesa de les coses grans, són mal preparats per escatir la grandesa de les petites coses en els altres...” La cerimònia del te no hem d’associar-la només a la regió que la va popularitzar. La insípida bellesa, els silencis, la conversa i la tranquil·litat de la casa japonesa es converteixen en paisatge de cel i sorra saharià on el cicle d’abocar el te a la tetera i de la tetera a la tassa és ja tota un icona de la parsimònia acollidora amb què el te, acompanyat de la menta, rep els hostes. “Aquesta beguda va tornar-se un pretext per al culte de la puresa i del refinament -diu Kakuzo-, una funció sagrada en la qual l’hoste i qui el convida realitzen la més alta beatitud de la vida mundana. La cambra de te va ser un oasi en el trist desert de l’existència”.

El cafè: vi de l’islam

Si es diu que una de les primeres funcions del te va ser mantenir desperts els monjos budistes durant les llargues cerimònies nocturnes, el mateix s’explica del cafè i la seva primigènia funció en les cerimònies del misticisme islàmic. Les llavors del cafè, originàries d’Etiòpia, van arribar al Iemen portades, segons algunes fonts, per membres de confraries sufís, que les van utilitzar per al mateix propòsit, com a fidel company de les llargues nits recordant, en grup, Déu. El cafè s’estengué ràpidament per tot l’Aràbia, i a partir del 1400 es tenen documents del seu consum habitual a la Meca, on comencen els inevitables debats sobre la permissivitat i nocivitat del nou i sospitós estimulant. De fet, amb el temps al cafè se’l va conèixer com el “vi de l’islam” i, segons expliquen alguns relats, l’Europa cristiana també veia amb desconfiança aquesta beguda musulmana (es diu que el papa Clement VIII, després de provar una tassa d’aquest beuratge infidel, va declarar que no es podia consentir que els musulmans en tinguessin el monopoli i que, per tant, se l’hauria de batejar).

Anècdotes a banda, i al voltant del cafè veritablement n’hi ha moltes, d’anècdotes i llegendes (com una d’iraniana que diu que l’arcàngel Gabriel donava cafè al profeta Mahoma per despertar-lo, cosa que ens demostra fins a quin punt molts necessitaven sacralitzar aquesta beguda), és notable el vincle que es manté encara ara entre cafè i espiritualitat. A principis del segle XX, per exemple, un altre místic, en aquest cas el senegalès Ahmadu Bamba, va popularitzar el cafè Tuba, una barreja de cafè escumós i pebre de Guinea ensucrat, idoni per acompanyar les festes religioses més assenyalades i que avui dia s’ha convertit en una de les begudes més consumides (i exportades) del país de l’Àfrica Occidental.

La proliferació del cafè també es va disseminar de seguida més enllà de l’àmbit religiós, en especial quan per tot el món islàmic van aparèixer les primeres cafeteries, a partir del segle XVI. Per a la periodista Caroline Stone, que defineix aquestes cafeteries com les primeres xarxes socials, els establiments proporcionaven un espai de reunió protegit de la calor exterior fins en aquell moment difícils de trobar per les característiques de l’espai privat i la importància de la intimitat a l’islam. Ràpidament es van convertir en llocs de tertúlia, de joc i d’aprenentatge, llar també de poetes i místics. El viatger francès del segle XVII Jean Chardin, en una visita als cafès perses, va escriure: “La gent hi conversa obertament, s’hi parla de política i es critica el govern amb tota llibertat i sense por. També hi juguen de manera innocent a escacs i a dames. A més, clergues, dervixos i poetes hi expliquen històries en vers o en prosa. Moltes són morals, com els nostres sermons, però no es considera escandalós no fer-ne cas. Ningú està obligat a aturar la conversa o a deixar de jugar per escoltar-los. Un mul·là es posa dret al mig del cafè, o un dervix entra de cop, i comencen a parlar de la vanitat del món i en contra del materialisme. De vegades dos o tres parlen alhora, un pot fer un sermó mentre l’altre explica un conte”.

Les cafeteries de tot el planeta tenen aquí les seves arrels, malgrat els canvis actuals. I és que el te i el cafè conserven el mateix potencial que hi van veure els seus primers consumidors: no deixem que s’esvaeixi convertint-lo en un producte més, begut amb presses, sense atenció ni companyia.