Si tens ganes que arribi el dia 27. L'editorial d'Antoni Bassas

Aquests dies em trobo amb gent que em diu que voldrien que les eleccions fossin aquest diumenge, que la setmana que ve els sobra, perquè són unes eleccions tan importants que se’ls fa difícil suportar l’espera, i perquè tenen molt clars els arguments i creuen que ara, ja, l’únic que li pot passar a la campanya és que esdevingui més lletja, amb més amenaces, més insults, més mal to.


A tots aquests impacients, els diria algues idees:


Malgrat els seus desitjos, la campanya continuarà nou dies més. Com que són unes eleccions de canvi, hi anirà a votar molta més gent que de costum, i no tothom ho té tan clar com els que voten ‘no’. La campanya electoral decantarà més vots que altres vegades, en què les eleccions eren de continuïtat. O sigui, que aquests dies no són només un compte enrere, són decisius.


Més coses. És veritat que, com diria Murphy, tot el que és susceptible d’empitjorar, empitjora. O sigui, que continuaran caient sobre els nostres caps pronòstics apocalíptics i tota mena de joc brut. Però això és molt poca cosa al costat de la magnitud del que ha passat a Catalunya als darrers cinc anys. A vegades penso que no hi donem prou valor: tot un país s’ha convertit en un gran debat, un debat general sobre el seu futur. Un debat que s’ha fet sense excloure ningú. Un debat que s’ha fet pacíficament, més encara, estèticament. Ha estat un exemple d’empoderament cívic, sense ni un vidre trencat ni un paper a terra. No se m’acut una manera més moderna, més responsable, més avançada de buscar solucions compartides a problemes compartits. Em sento molt orgullós dels meus conciutadans.


Ha estat un debat que ha alliberat lligams mentals: ha permès dir a Espanya que Catalunya no és una broma, que no es resol amb una sentència del Tribunal Constitucional, que no és una província, que ve de lluny i vol anar lluny. Mirin ahir, el document del Cercle d’Economia: està en contra d’una DUI, però diu que si guanyés el ‘sí’, caldria un referèndum pactat. I que si guanyés el ‘no’, no vol dir que Catalunya és conformi amb la situació actual, sinó que la immensa majoria vol més poder polític –i, per tant, econòmic– per a Catalunya. Una posició com aquesta, d’un organisme com el Cercle, hauria estat impensable fa pocs anys. Indica que el debat ha desplaçat el centre polític a Catalunya: la majoria vol poder decidir i vol millors condicions de vida, d’acord amb el nostre esforç fiscal i la nostra potència. No em diguin que no és com per no tenir pressa, aquests dies, i assaborir-ho.


Finalment, el debat ens ha posat al món. Observo molta satisfacció en el govern espanyol perquè Merkel, Cameron o Obama els han fet costat. Saben perfectament que no té gaire mèrit, això és el que fan els estats, i, per cert, estaria bé que ens expliquessin quin preu han pagat o pagaran. I el govern espanyol sap que si tot el que té per oferir-nos és que uns més forts que ells els fan costat és per dues coses: perquè té poc a oferir-nos, però sobretot, perquè no vol oferir-nos res.


Perquè mirin, el 27-S va d’això, de ser reconeguts. Han passat cinc anys i l’únic canvi que ha vist en la part espanyola ha estat passar d’ignorar el problema a ocupar-se’n activament. Però ocupar-se’n per menystenir-lo, perquè viuen amb una molèstia quasi física, com una ofensa a l’honor el que en els països de tradició democràtica és normal: plantejar un debat i sotmetre’l a les urnes.


És un moment per assaborir-lo i viure’l amb il·lusió. I amb realisme. Mirin, estimats impacients, això no s’acaba el diumenge 27. Això va per llarg. L’altre dia vaig sentir una candidata pel ‘sí’, Muriel Casals, recordant que els divorcis no es declaren unilateralment, sinó que es negocien. Això no s’acaba el 27, al contrari, per molta gent a Espanya, incloent-hi el seu govern,  començarà el dia 27, quan no tindrà altre remei que reconeixe’ns. I negociar. Doncs bé,  perquè ens reconeguin, per poder negociar, ha de donar-se una condició: que tota la il·lusió que hem vist aquests anys es transformi en vots. I per això aquests nou dies són vitals. Cal aprofitar-los.

Més continguts de

El + vist

El + comentat