LA VOLTA AL MÓN EN 49 DIES (21)

El col·leccionista de llengües

Sant Petersburg: La rara afició d’un herbolari

No sé si heu estat mai en un lloc on no es pongui el sol. És una sensació molt xocant. No aniries a dormir mai perquè sempre et sembla que te’n vas a dormir massa d’hora i t’estàs perdent alguna cosa. A Sant Petersburg passa entre finals de maig i mitjans de juliol i en diuen “les nits blanques”. La llum del sol durant la nit -curiosa frase, aquesta que acabo d’escriure-és molt diferent de la del dia. És una llum indirecta, que fa que el cel s’ompli de colors pastel que donen un aire misteriós a tota la ciutat. Els autòctons viuen el fenomen amb molta alegria perquè vénen d’un hivern en què hi ha mesos que és al revés i quasi no veuen el sol. Viure sempre amb claror és estrany però alegre. Viure només amb foscor ha de ser depriment.

De dia o de nit, amb sol o sense, Sant Petersburg és una ciutat majestuosa. Una ciutat amb canals sempre és una ciutat elegant però aquí, a més, s’hi sumen els palaus d’hivern, els palaus d’estiu, les catedrals (en tenen més d’una), les esglésies, les fortaleses, els ponts, els carrers empedrats... Els tsars hi van deixar una empremta que els revolucionaris bolxevics no van poder esborrar.

És molt recomanable visitar l’Ermitage, un dels museus més grans del món, la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, on hi ha el panteó dels tsars, la catedral de Sant Isaac, amb la seva enorme cúpula daurada, el palau del príncep Iussupov, on va ser assassinat el mític Rasputin... Però és imprescindible passejar per la ciutat per assaborir plenament l’essència imperial. També es pot tastar l’essència soviètica, però no és tan lluïda, les coses com són. Això sí, és més fàcil emportar-se un record de l’URSS que dels tsars. A cada pas es poden trobar parades i mercats organitzats per veterans de l’Exèrcit Roig i comunistes nostàlgics que venen tota mena de quincalla. Des de medalles, bales i monedes fins a uniformes militars complets amb el seu casc, les seves botes i la seva màscara antigàs.

Va ser passejant sense rumb com vam viure un moment deliciós d’aquells que donen sentit al fet de viatjar. Vam entrar per curiositat en una petita botiga d’herbolari que hi havia en un carreró. Ja es veia que el propietari havia de tenir molta sensibilitat perquè tot estava col·locat i presentat amb un gust i una finesa exquisits. Comentàvem això quan l’home se’ns va acostar i ens va preguntar en anglès en quin idioma parlàvem. Li vam dir que era català, la llengua que es parla a Catalunya, a Barcelona, perquè ens situés més ràpidament en el mapa. Se li van obrir els ulls. Sabia que existia però no l’havia sentit mai en directe. Ens va demanar si podíem parlar-la una mica més perquè pogués apreciar-ne bé els matisos. No podia ser una broma perquè se’l veia interessat de veritat. Ens escoltava, somreia i comentava la semblança que hi trobava sobretot amb l’italià i el romanès. Llavors vam ser nosaltres els que vam preguntar el perquè de tanta curiositat. I ens ho va explicar: era col·leccionista de llengües. Les guardava en cassets, que era tecnologia punta en aquells moments. En tenia moltes però la nostra li faltava. Va anar a buscar la gravadora i va immortalitzar les nostres veus parlant en català.

Aquell dia vam fer feliç un rus amb ànima de filòleg universal. Però ell també ens va fer feliços a nosaltres perquè si una cosa tenim els catalans és que estimem la nostra llengua i fer-la present allà on sigui és un orgull. Encara que sigui en una col·lecció rudimentària d’un vell herbolari de Sant Petersburg...

Més continguts de

El + vist

El + comentat