Efímers 09/08/2015

La comèdia envaeix el Festival Internacional de Locarno

Jordi Picatoste
2 min
Schumer i  Harder protagonitzen  Y de repente tú.

LocarnoLa comèdia no és un gènere habitual dels festivals de cinema. I molt menys en una competició oficial. Aquest any, però, sembla que Locarno trenca aquesta norma no escrita amb diversos títols en els quals l’humor és present de maneres diverses i fins i tot contràries. Al deliri histèric del Cosmos de Zulawski, s’hi sumen dues cintes més a competició, a més de Y de repente tú, el film d’ahir de la Piazza Grande, l’escenari més acostumat a la diversió.

Y de repente tú és la nova comèdia del director Judd Apatow, el rei del gènere actualment a Hollywood. Els seus films volen ser comèdies adultes sobre les relacions de parella, però no defuig els tics escatològics. Aquí, l’estrella és la televisiva Amy Schumer, autora també del guió d’aquesta història d’una noia promíscua i el seu canvi cap a la monogàmia amb un metge esportiu (Bill Hader). La presència multifacètica de Schumer ens estalvia la càrrega de profunditat que acostuma a fer més pesades les obres d’Apatow, però també satura la pantalla amb la seva imatge amb escenes que no sempre busquen la progressió de la història, sinó el lluïment personal. Com a curiositat, destaca en un petit paper la presència de Norman Lloyd, actor centenari popular per la sèrie A cor obert.

Pel que fa a la competició, ahir va ser dia d’aplaudiments. Primer, amb Schneider vs. Bax, d’Alex van Warmerdam, guanyador al festival de Sitges amb Borgman. Malgrat alguna imperfecció, és la proposta més original i estimulant que s’ha vist de moment a la competició. Van Warmerdam converteix una clàssica història d’assassins a sou en un vodevil en què el duel que anuncia el títol es va posposant per la proliferació de personatges que entren i surten d’escena.

Sonors aplaudiments també per a Chant d’hiver, de l’octogenari georgià Otar Iosseliani, encara que en el seu cas es pot endevinar un cert gest de reverència. Fidel al seu estil d’observació de la quotidianitat a l’estil de Jacques Tati, el cineasta s’excedeix en el metratge d’aquesta reflexió de to lleuger sobre la violència que s’inicia en la Revolució Francesa i conclou en l’actualitat.

stats