Crònica d’una autòpsia televisada

Dimarts a la nit al Sense ficció emetien Prim, anatomia d’un general, un documental que, a partir de l’autòpsia que li van practicar al cadàver exhumat intenta aclarir com i quan va morir aquest català universal. L’assassinat a Madrid del general Prim quan era president del consell de ministres ha estat envoltat sempre de misteri. De fet, el documental aclareix poca cosa: sabem que no el van escanyar però continuem sense saber qui el va matar. A partir de la investigació dels forenses, a més, també es repassa la seva trajectòria política. El millor del documental és el títol. I també les imatges inicials en què es veu com transporten la caixa de morts amb una teatralitat sorprenent. No acabaves d’entendre si els militars vestits de gala i el reduït seguici acompanyant el fèretre amb parsimònia està pensat per impactar visualment o si s’hagués fet igual sense càmeres davant. Els experts que glossen la figura del general Prim estan ben escollits i queda ben explicada la influència política, el pensament i la importància del personatge. La part ficcionada, on un actor interpreta el general amb un monòleg sobreactuat i transcendent, fa patir i fa feixuc el reportatge. Sens dubte, l’interès central recau en el procés de l’autòpsia. L’obertura del fèretre i la caixa de plom que el protegia, l’extracció de la mòmia, la introducció de les restes mortals a l’escàner, la col·locació de càmeres a l’interior del cadàver, l’endoscòpia... És indiscutible que el factor morbós té un pes important a Prim, anatomia d’un general. A nivell de realització i muntatge es juga poc amb les subtilitats. Els plans (tot i que segur que ens n’han estalviat molts més de desagradables) són a vegades massa explícits i fins i tot innecessaris. En massa ocasions, a més, es recorre a un primer pla de la mòmia desagradable i impactant. Tot i que quan se li va fer l’autòpsia va ser una imatge que els diaris també van publicar, a nivell televisiu ensenyar repetidament el rostre inquietant del cadàver, amb els ulls de vidre esbatanats i esdentegat, era entre terrorífic i molest. Es produïa un desajust entre la veneració històrica que se li rendia al personatge en la narració i la barroeria amb què es mostrava visualment el pobre home. Insisteixo: sobretot, els primers plans del rostre de manera frontal. Em pregunto si és honest i just amb el personatge que, en nom de la memòria històrica i la lícita investigació, t’exhibeixin a la tele com un bacallà sec.