LITERATURA

“Continuo veient frustració i incomunicació”

Eduard Márquez publica ‘Vint-i-nou contes menys’, reescriptura i reordenació dels seus contes

Eduard Márquez ha fet un doble exercici, a Vint-i-nou contes menys (Empúries): un “d’estrictament literari”, que ha consistit a refer, reordenar i reconstruir els seus dos llibres de narracions, Zugzwang i L’eloqüència del franctirador, que Quaderns Crema va publicar el 1995 i el 1998; i un altre de “trajectòria”, perquè es va adonar que després de la novel·la L’últim dia abans de demà (Empúries, 2011) el seu “camí estètic, narratiu i conceptual havia arribat a un punt final”.

Márquez, que durant les últimes tres dècades ha construït un ambiciós projecte literari -que arrenca de la poesia i passa per la narració breu, la novel·la per a adults i la infantil-, està disposat a començar la seva primera “novel·la de 500 pàgines, en la línia de Jonathan Franzen i T.C. Boyle”, però abans de posar-s’hi ha dedicat els últims dos anys a reescriure les dues primeres incursions en el conte. “Podria continuar fent novel·les iguals que les que he escrit fins ara, però això creativament no m’aporta res -diu-. Era el moment ideal de tornar als inicis, d’agafar el que havia treballat a la dècada dels 90 i portar-ho fins aquí. Vint-i-nou contes menys és la clau de volta perquè tota la meva narrativa quedi encaixada i travada”. Reconeix que la tria ha estat severa, perquè dels 61 contes que tenia escrits n’ha salvat 32, i precisament titula el llibre “homenatjant els pobres cadàvers que han quedat pel camí”.

El que els lectors trobaran és un resultat compacte -128 pàgines- i d’una gran coherència. “Allò que em preocupava fa vint anys continua estructurant les narracions: hi ha frustració, incomunicació, solitud, necessitat de trencar esquemes... Fins i tot diria que amb els anys s’ha agreujat. Continuo veient frustració i incomunicació”, explica. Márquez ha estat i encara és un lector exigent, i hi ha diverses veus que ressonen a mesura que es va llegint Vint-i-nou contes menys. “Hi ha molt de soterrani literari, i tendim a quedar-nos en la superfície -admet-. N’hi ha que hi veuen Pere Calders, però Massimo Bontempelli m’ha influït més. La vida intensa és una novel·la divertida i molt interessant. El problema és no tenir sentit de la tradició: quan això passa, tot fascina”. Hi ha dues altres tradicions que l’escriptor menciona, la literatura nord-americana d’avantguarda -es refereix a Barthelme, Barth, Brautigan i Vonnegut- i la de l’absurd, representada per Kafka i Beckett, dos autors que encara “rellegeix constantment”.

Un autor que mata personatges

Hi ha pocs contes que a les mans de Márquez s’allarguin més de cinc pàgines. A Tedi creatiu en té prou amb una única frase -“L’Eunomi Vilert, tip de repetir el mateix paper durant 1.164 representacions, ha canviat la pistola del calaix per una de debò”- per posar sobre la taula un dels temes que més abunda a l’imaginari fosc i irònic del llibre: la mort, sigui infligida per un mateix o per algú altre. La noció del doble també fa acte de presència en força narracions. “La qüestió de qui som i com ens mostrem al món s’ha anat fent important -diu-. Hi ha molta gent que es munta vides paral·leles. En la ficció cibernètica no parem de generar dobles. No som iguals per Facebook que en un grup de WhatsApp d’exalumnes d’una escola o en les converses amb la dona”.

L’amor també hi treu el cap, encara que de vegades pugui ser extrem, com passa a Educació sentimental, on “una dona que no pot suportar la normalitat del seu cos se sotmet a un seguit d’operacions fins que s’enamora d’un home i el segresta per transformar-lo quirúrgicament”. A Idolatria, un vigilant de museu s’enamora d’un quadre en què hi ha representada una Venus: “Quan s’estima incondicionalment a algú, podem passar-nos de rosca com el protagonista”.

Gairebé tres dècades després de publicar Zugzwang, Márquez canvia de cara quan se li demana per l’estat actual del sector editorial. “Ara impera la llei del tot s’hi val -assegura-. Hi ha una permissivitat absoluta i una manca d’exigència. La literatura de consum és necessària per al sistema literari. El problema és quan la literatura literària perd tant d’espai que ja no es pot desenvolupar. Quan vaig començar, hi havia determinada gent que no rebia tracte d’escriptor. Les diferències entre una cosa i l’altra estaven marcades. Ara hi ha una gran confusió”.