POESIA

Formosa, el poeta que mai deixa d’interrogar-se

“Lentament, sota el sol, / després es llepen / l’un a l’altre / la pell salada i tòrrida / que reté encara algunes gotes / d’aigua del bany recent / en una mar perfecta. / Respiro fondo: / cap conclusió”, llegia ahir Feliu Formosa (Sabadell, 1934). Els versos parteixen, com ell mateix explicava, d’una anècdota real. El poeta, traductor, dietarista i home de teatre era el quart convidat dels Dilluns de Poesia de l’Arts Santa Mònica. Va voler dedicar les seves primeres paraules a una poeta que l’havia precedit, Montserrat Abelló, desapareguda el 9 de setembre.

Formosa va llegir part de la seva obra a un públic que, de tant en tant, no podia evitar somriures còmplices. Molts eren vells coneguts: l’actriu Carme Sansa, l’escriptor Joaquim Carbó i els poetes Francesc Parcerisas, Neus Aguado i Joaquim Sala-Sanahuja. Formosa va recordar com es va iniciar a la poesia en una edat madura. Era el 1972: “Estava a punt de complir 38 anys, deixava enrere una intensa activitat teatral amb grups independents i catorze anys de militància política en un partit al qual vaig deixar de pertànyer”, va dir, emfatitzant el “partit” (es referia al PSUC).

Mentre llegia versos de la seva poesia, Formosa recordava què l’havia impulsat a escriure. I donava pistes sobre la seva trajectòria vital. Va recordar un dels primers premis, era l’any 1977: “El premi Carles Riba, que em van donar a Esplugues de Francolí -entre el jurat hi havia el Vicent Andrés Estallés-, és un dels que m’ha deixat més bon record. El vaig guanyar amb uns poemes molt crispats. Explico el desconcert d’un amor no assumit”. Formosa parlava d’ El llibre dels viatges i d’uns versos que comencen així: “Qui té la culpa del cercle infernal / que ens priva de trobar-nos com voldríem?” El desconcert i la confusió van acabar, temps després, com demostra un altre poema dedicat a la seva segona dona, l’Anna.

Formosa explicava entre vers i vers que aquell poema que més estimava era una síntesi de tot allò que més li interessava: l’amor, el temps i la poesia. “A Feliu Formosa li agrada provar, provar-se, perquè no té una visió inamovible de les coses. Al contrari, la seva actitud és el dubte, la interrogació”, va dir Ramon Farrés en presentar el poeta de Sabadell. Farrés va acabar dient: “He parlat d’una poesia discreta, descarnada, sòbria, interrogativa, una poesia que sembla esforçar-se per no semblar poesia”.

La mateixa edat que la Loren

Quan Formosa va acabar de llegir, va deixar constància que estava d’acord amb Farrés: “La lectura confirma bastant el que deia la presentació, no?” I, a l’escenari del Santa Mònica, es va citar el fotògraf Toni Vidal: “Ja tenim sa edat de na Sophia Loren, Leonard Cohen i Feliu Formosa, una bona collita”. Poc abans de començar a firmar exemplars dels seus poemes -la cua era llarguíssima-, Formosa no va voler acomiadar-se sense provocar un últim somriure. Va citar a qui considera el seu pare poètic, Pere Quart: “80 anys són massa anys per a un home sol”. L’Arts Santa Mònica, però, espera tornar-lo a convocar per celebrar els 90 anys.