Joaquin Phoenix brilla en el deliri d’‘Inherent vice’
L’actor és un detectiu que fuma porros en l’adaptació de la novel·la de Thomas Pynchon
Nova YorkEl viatge d’ Inherent vice no és fàcil. L’argument segueix la complexa novel·la de l’autor nord-americà Thomas Pynchon sobre un detectiu privat que, a la Califòrnia dels 70, investiga la desaparició d’un magnat immobiliari. I la d’un guardaespatlles. I la d’un músic. I la de la seva pròpia exnòvia. Davant dels nostres ulls, durant dues hores i mitja, es desenvolupa una trama tan boirosa com el fum d’un porro i que queda resumida en les onze cadires en què s’asseu el repartiment després de l’estrena mundial de la pel·lícula, al Festival de Cine de Nova York. Són onze actors que, en molts casos, només apareixen breument però que juguen un paper clau en l’entramat de la novel·la. “Em va encantar rodar una pel·lícula amb un repartiment tan nombrós -afirma el director, Paul Thomas Anderson-. L’única pega és que les escenes eren molt curtes i els actors se n’anaven de seguida”.
Anderson ha volgut ser molt literal en l’adaptació de Pynchon per aconseguir un equilibri molt delicat. “El to de la pel·lícula és exactament el mateix que el del llibre, som fidels al seu esperit -explica el director de The Master -. Trobes moments profunds i molt sentits que vénen seguits d’acudits de pets”. Si Anderson beu de la font literària com a base del seu guió, els seus referents cinèfils no poden ser més variats. Per una banda, Aterra com puguis (1980), i, per l’altra, un clàssic de Howard Hawks. “Vaig revisar detalladament El son etern (1946) i em vaig adonar que no podria arribar-hi mai, així que vaig llançar la pel·lícula per la finestra per intentar donar-li una volta més”.
Cine negre, pel·lícula de gags i, al centre de tot plegat, un Joaquin Phoenix més pallasso de l’habitual. L’actor dóna tota la gràcia a aquest detectiu maldestre sempre envoltat d’un núvol de fum i amb certs paral·lelismes al Nota d’ El gran Lebowski (1998). Malgrat les ganes de conèixer la seva immersió en el personatge, Phoenix torna a fer evident la seva incomoditat davant de la premsa i frena amb la mà el micròfon que li ofereixen per intervenir en la roda de premsa.
La resta de l’equip no té problemes a parlar d’un rodatge molt laboriós. Anderson és un director metòdic que sap perfectament què busca en cada escena, però això no és incompatible amb certa improvisació. Per Owen Wilson, el protagonista de Midnight in Paris (2011), va ser una experiència fascinant. “De vegades no sabia gaire bé què fer i provava coses diferents en cada una de les preses. Realment no era improvisat però se’ns donava l’oportunitat de fer el que volguéssim”. Benicio del Toro, que interpreta un advocat pocapena, va tenir una arrencada moguda. “La meva primera escena va ser un monòleg de tres pàgines i Anderson va fer diverses proves traslladant part del diàleg en escenaris diferents. Sempre vam tenir molta flexibilitat i ell semblava que s’ho passava pipa darrere del monitor”. Un dels personatges més divertits recau en el còmic Martin Short, de la sèrie Arrested development (2005). “Si treballes amb un bon director et sents segur i prou valent per arriscar-te. Es tractava de donar material al director perquè pogués jugar durant l’edició de la pel·lícula”, afirma Short.
Anderson cus aquest puzle gamberro amb un seguit de plans llargs. “Sempre intento tallar les escenes el mínim possible. En aquesta pel·lícula hi ha molt diàleg i, com que tinc la sort de tenir bons actors com Phoenix, he procurat estirar les seqüències al màxim”. Un altre risc que assumeix el director és utilitzar una veu de narrador poc habitual. “Vaig posar el pes de la narració de la història d’aquest home sobre un personatge femení que, a sobre, era secundari en la novel·la. Espero que funcioni”.
