La companyia T de Teatre ha destacat per la qualitat de les actrius, per la tria dels col·laboradors i per l'humor contagiós. Però ja fa un temps que van obrir el territori temàtic del seu teatre amb espectacles com Aventura, creat i dirigit per Alfred Sanzol, que tenia un to més seriós. Dones com jo seria un drama depressiu si no fos per l'habilitat de Pau Miró a l'hora de fica-hi alguns gags inqüestionables i per la gràcia i eficàcia de les actrius pel que fa a la comèdia. L'obra està feta a mida de T de Teatre, però Miró no deixa de banda la seva mirada sobre el fracàs a la nostra societat. Les quatre amigues d'infància no han tingut sort. L'arquitecta (Àgata Roca) que no pot pagar les classes de piano del seu fill està deprimida. Què té l'arquitecta? S'amaga en un pis que neteja l'antropòloga (Marta Pérez), que roba iogurts al supermercat. Les altres dues amigues, una biòloga que treballa en un peatge i que per fi sembla que ha trobat l'amor i una mestra sense alumnes (Carme Pla) i amb una filla però sense sentit maternal, aniran a consolar-la i exposaran les seves decepcions. Llicenciades sense feina en el seu camp, les quatre amigues és preocupen de què li passa a l'arquitecta.
Dones com jo és, doncs, una història sobre l'amistat. I la història d'unes dones en crisi per l'edat però també pel context de la societat. Miró s'allarga una mica al principi per recrear l'enigma del mutisme de l'arquitecta i això li pesa a la funció, però una vegada desvelada la qüestió aquella s'enlaira fins al pinyol final que arrenca el merescut aplaudiment del públic. No cal dir que les quatre actrius estan perfectes. Bona feina de Miró com a director cuidant el ritme en una funció molt ben il·luminada.
