L’edició independent en català avança

L’esclat de microsegells va arrencar ja fa una dècada, amb el naixement de LaBreu, i busca fer-se sostenible

Els grans canvis acostumen a gestar-se en petit comitè. Fa una dècada Ester Andorrà i Marc Romera van publicar el primer títol de LaBreu Edicions, Sant Jordi XP, “un còmic que s’enfotia de la llegenda”. El llibre tenia poc a veure amb l’aposta consistent per la poesia i la narrativa -estrangera i catalana- que els ha donat a conèixer més endavant. Així i tot va ser una primera llavor de l’actualment fèrtil edició independent catalana. En el context del 2004, Quaderns Crema i Edicions de 1984 resistien en un moment de transició que es va començar a intuir amb la integració d’Empúries a Grup 62 (1996), l’adquisició de Columna per Planeta (1997) i l’absorció de La Magrana per RBA (2000).

El 2014, les noves estructures editorials en català són iniciatives amb un fort component vocacional, però amb voluntat de ser rendibles econòmicament (encara que només donin per un sou o, amb sort, dos). Aprofitant el desè aniversari de LaBreu, l’ARA ha reunit vuit dels responsables de la petita revolució microeditorial que ha contribuït a enriquir el panorama en llengua catalana. A Edicions del Periscopi, Ela Geminada, L’Altra, Raig Verd, Males Herbes, Adesiara i Club Editor caldria afegir-hi petites iniciatives escampades per tot el territori del domini lingüístic del català: la mallorquina El Gall Editor publica des del 1996; Brau treballa des de fa dues dècades instal·lada a Figueres; El Cep i La Nansa, una de les més veteranes, publica des de Vilanova i la Geltrú des del 1979, i Isabel Martí va engegar La Campana a Barcelona el 1985. S’hi han sumat Comanegra (2006), Vitel·la (2006), Marbot (2007), A Contravent (2008), Saldonar (2010) Gregal (2011) i Sembra Llibres (2014).

Per què editen?

Omplir els buits en català i fomentar l’intercanvi cultural

“Era un temptació irresistible: en el moment en què vaig veure aquesta possibilitat la vaig agafar”, diu Maria Bohigas, que el 2005 va poder recuperar el fons de Club Editor -llavors propietat de Planeta- i es va establir com a editora independent, associada fins fa un parell d’anys amb Josep Cots, d’Edicions de 1984. El mateix 2005 quatre socis van començar a parlar del futur projecte d’Adesiara. Un d’ells era Jordi Raventós: “La meva obsessió era publicar llatins i grecs, però la nostra editorial no és només això. Diguem que no tenim cap autor viu en el catàleg -ironitza-. Hi havia veus que ens deien que havíem de publicar en castellà, però a nosaltres ens va semblar que on falta molta cosa era en català”.

Aquesta era la mateixa sensació que tenien Jordi Fernández i Laura Huerga, que el 2012 van publicar el primer llibre de Raig Verd, A dalt tot està tranquil, de Gerbrand Bakker. Tots dos havien quedat estupefactes de veure que cap editorial espanyola ni catalana estava disposada a publicar l’autor holandès. Ells ho van fer en les dues llengües i van guanyar el premi Llibreter. “Una de les nostres intencions, a l’hora de crear l’editorial, era fomentar l’intercanvi cultural -diu Huerga-. Hi ha molts segells que publiquen autors anglosaxons, però nosaltres també volíem acostar noms de la literatura brasilera, alemanya, polonesa o grega. I nous noms d’aquí”.

Aniol Rafel va fundar Edicions del Periscopi el 2012 “després de donar voltes pel sector editorial”, des d’El Andén fins a Libros del Asteroide. “Es van donar les condicions per poder publicar autors que no hi eren en català fins llavors, com és el cas de David Foster Wallace i Gonçalo M. Tavares”, explica. El naixement d’editorials en castellà com Impedimenta, Alba, Nórdica, Alpha Decay, Minúscula o Automática hauria contribuït a adobar el terreny perquè passés el mateix en català. Oriol Ponsatí-Murlà, que el 2007 va fundar Accent i que el 2011 va tirar endavant Ela Geminada, no comparteix “el diagnòstic de subsidiarietat” i creu que un dels motius que hi hagi hagut aquesta florida de microeditorials “són els espais buits que va deixar el clúster de Grup 62 a partir del 2007”, que agrupa segells com Empúries, Columna, Destino, Edicions 62, Proa i Estrella Polar.

Una de les primeres intencions de LaBreu era aconseguir que “el terreny de la literatura oral també passés al paper”. Per això van fundar la col·leció Alabatre el 2006, des de la qual han publicat una cinquantena llarga de títols que representen el polimorfisme estilístic dels poetes catalans contemporanis. Entre el 2007 i el 2012 es va afegir a l’equip Miquel Adam, que va ajudar a llançar les col·leccions de narrativa estrangera i catalana. Des del 2012 Ignasi Pàmies ha substituït Adam.

El cas de Males Herbes és d’una gran singularitat. L’explica Ricard Planas, meitat del projecte juntament amb Ramon Mas: “Vam passar força temps fent una revista i va arribar un moment vital -el 2012- en què ens vam decidir a publicar literatura fantàstica, sàtira i terror en català, feta aquí i a fora, perquè és el que ens agrada i a més tenim una bona tradició d’aquests gèneres”. Eugènia Broggi, per acabar, que va ser editora d’Empúries fins al 2013, va plegar per muntar el seu propi projecte, L’Altra, que va publicar els primers títols a principis del 2014: “Eren el lloc i el moment equivocats, però jo necessitava fer-ho”.

Què publiquen?

Compartir protagonisme amb el castellà o fer apostes úniques

Poc o molt, la majoria de les vuit microeditorials s’han decidit, en un moment o altre, per publicar autors catalans inèdits i traduccions que no surten alhora amb les versions castellanes. Ho ha fet Adesiara sovint (amb la Fanny Hill de John Cleland, o amb l’ambiciós Saviesa grega arcaica ), LaBreu (reivindicant Paul Celan i Raymond Roussel), Males Herbes (traduint Kurt Vonnegut i Jonathan Lethem) i Club Editor (amb Elias Khoury, Hervé Guibert i Aharon Appelfeld). “Per mi, presentar autors que no existissin en castellà era un enriquiment molt gran, però m’he adonat que costa molt introduir un autor estranger i fer-lo existir -reconeix Bohigas-. Quan es publica en tàndem amb l’edició castellana, depèn molt de qui és l’altra editorial. A mi m’ha anat bé en els casos de Per Petterson i Alice Munro. I després m’ha passat que hi ha hagut algun títol del catàleg, com El desgavell, de Ferran Planes, que ha tingut una nova vida amb la nova edició castellana”.

“A LaBreu hem publicat Dovlatov, Fauser i Bezmozgis sense que hi fossin en castellà i ens ha anat molt bé, però és veritat que has de fer una mica més de pedagogia amb la premsa -diu Andorrà-. Tenim una gran sort: els nostres lectors són força atrevits i ens fan confiança”. Laura Huerga diu que un dels problemes “greus” amb què es troba “és el bloqueig sistemàtic de drets catalans que algunes editorials practiquen: se’n parla molt poc”. Així i tot, Raig Verd ha pogut apostar per Michal Witkowski i Michael Köhlmeier, i ha tornat a traduir Peter Handke en català, i ha pogut publicar, juntament amb Anagrama, 14, de Jean Echenoz. Ponsatí-Murlà va provar sort amb Coses que passen, de Grégoire Bouillier, amb Accent, i es va “estavellar comercialment”. Va tenir més sort amb Temperaments filosòfics, de Peter Sloterdijk, del qual ha venut més de 800 exemplars: “La fortuna de publicar un autor que no hi és en castellà depèn no només de la qualitat del llibre sinó de la capacitat de portar l’autor i del cas que et facin la premsa i els llibreters”.

Són viables, els projectes?

Els ingressos són petits; l’e-book és una fal·làcia

Quan es demana als vuit editors per la sostenibilitat dels projectes, les respostes són positives, però amb matisos. “Som viables perquè ens dóna la gana ser-ho -dispara Maria Bohigas-. De moment rutllem. I un dels aspectes que em tranquil·litza és que els lectors s’han anat rejovenint”. Eugènia Broggi creu que un dels objectius pendents és “captar el lector catalanoparlant que té una nul·la tendència a llegir en català”. LaBreu, que no és empresa sinó associació cultural, reinverteix els ingressos en els pròxims llibres: “Som molt modestos però som atrevits, i quan deixem de tenir públic ens retirarem com les cabareteres”. Huerga assegura que ara mateix l’editorial no se sosté només amb les vendes: “Hem començat a presentar-nos a subvencions, que estan mal vistes però que són necessàries”. Oriol Ponsatí-Murlà no ha recuperat la inversió inicial que va fer a Ela Geminada: “No cal que els llibres m’aguantin a mi, econòmicament, sinó que s’aguantin a ells mateixos. Els ingressos els trec donant classes, fent conferències i escrivint llibres per a altres editorials”.

Tots coincideixen que l’e-book és, de moment, una fal·làcia. “No crec que el nostre públic ens en demani. Volen continuar llegint Sèneca en paper”, diu Jordi Raventós. Raig Verd i Males Herbes han provat sort en aquest format, amb resultats mínims, que no justifiquen la inversió. “Vam començar a publicare-books pensant: «Tant de bo ens pirategin!»”, exclama Ricard Planas. De moment el futur de l’edició independent en català passa pel llibre físic, d’exigència literària, inserit en un catàleg coherent. Aniol Rafel, de Periscopi, fa una última reflexió: “La literatura mereix ser coneguda. Llegir no és només una demostració de la competència lectora”.

Més continguts de