No More Lies, el retorn d'una llegenda punk-rock

Van col·locar Sant Feliu de Guíxols en el mapa del punk-rock europeu quan van publicar el disc Seeds of enthusiasm (1997). Tot i la intermitència de la seva carrera discogràfica, es van convertir en una llegenda. Però a principis del 2011 van plegar veles. Ara hi tornen amb nou disc, In the shade of expectations (BCore, 2014), i una gira que avui passa per la sala Sidecar de Barcelona, on seran telonejats per la banda alacantina Encono.

L'estiu del 2011 es van comprometre a acompanyar el grup Aina en un parell de concerts. "Vam assajar i vam veure que hi havia molt bon ambient, segurament millor que abans de deixar-ho", recorda Màxim Triviños, baixista de No More Lies, un trio que completen Santi García (guitarra) i Roger Ortega (bateria). "Som un grup de tres amics. Sense l'amistat, o amb una amistat malmesa, no tindria sentit seguir", diu Triviños. D'aquells assajos i dels concerts que van venir en va sorgir prou determinació per enregistrar nou material deu anys després del disc anterior, 41º46.5'N 3º1.9'E (2004), un títol que situa les coordenades geogràfiques de Sant Feliu de Guíxols. El trio manté l'energia primigènia, però hi ha canvis. "El nou disc és més melòdic. El disc anterior ja representava un salt en aquest sentit", assegura Treviños, que reconeix que en aquests canvis hi pot influir el que han escoltat en els últims anys, tot i que no sigui evident en les noves cançons. "Al Roger li agrada molt la música negra, i jo ara tinc com a discos de capçalera els dos primers d'Oasis, que mai hauria dit que arribaria a passar", diu.

Tanmateix, l'àlbum és igualment ràpid: deu cançons en 25 minuts, que fan que l'edició en vinil sigui a 45 rpm. Els No More Lies que l'any 97 eren joves entusiastes es mostren ara a l'ombra de les expectatives. "És difícil sintetitzar tot el que vols dir en cançons de dos o tres minuts -explica-. In the shade of expectation és un tema que parla de l'individu que avui en dia està sotmès a l'expectativa de si aconseguirà el que vol fer i que té a un pas la frustració". Mantenen, això sí, "la crítica i el desencís" social propi del hardcore i el punk-rock, i no s'estan de parlar sobre "la distància que hi ha entre els ciutadans i la classe política".

Més continguts de