BarcelonaJosep Pijiula, o Garrell, com tothom l’anomena, va construir una ciutat al bosc d’Argelaguer on jugava de nen. Estructures de fusta d’avellaner: torres de 30 metres, laberints d’un quilòmetre, cabanes per a animals, una presa artificial... Ho feia sense cap objectiu, només per gaudir tant del procés com del resultat. I quan ho va haver de destruir tot, ho va aixecar de nou en un cicle extraordinari de creació i mort.
Werner Herzog hauria fet salts d’alegria si hagués pogut rodar un documental de Garrell, però qui ho ha fet ha sigut Jordi Morató. Sobre la marxa, el documental presentat per Morató com a treball de final de carrera de comunicació audiovisual, s’endinsa en una història que explicada sona increïble. “De tan èpics que són els fets, la història de Garrell té més de conte que de relat contemporani -admet Morató-. És per això que al documental no hi ha elements exteriors al món que Garrell crea al seu bosc, per conservar aquesta dimensió de faula”.
Una “expressió de cinema pur”
Morató evita al públic el contraplà de la vida normal de Garrell, però, a canvi, s’endinsa en el món d’aquesta figura incomparable gràcies a la trobada feliç que canvia el rumb del documental: les pel·lícules amateur que va rodar fa més de dues dècades el seu veí de 14 anys, l’Aleix. En aquestes pel·lícules, Garrell es reencarna en un Tarzán que fuig de l’home civilitzat, que trasllada el seu saber al fill i que s’enfronta als intrusos del seu paradís feréstec. “En veure-les vaig adonar-me que no hi havia res millor per explicar la història, perquè estan plenes d’ecos de la seva vida”, recorda Morató. Quan els gamberros feien malbé les construccions de Garrell, en lloc de tornar-s’hi, feia pel·lícules de Tarzan i es refugiava en la natura. El personatge i l’home es fonien en un de sol. “I la idea d’un home de més de 50 anys i un noi de 14 fent pel·lícules junts només per divertir-se és gairebé una expressió de cinema pur”, afegeix.
L’aspecte lúdic és clau per comprendre Garrell. Tot i que diferents entrebancs (el vandalisme, la construcció d’una autopista, una ordre de l’ajuntament) el van obligar a ensorrar fins a tres cops la seva creació, ell ho va tornar a construir sense desanimar-se mai. “És el que més em fascina d’ell, l’obstinació cega i la manera de gaudir del dia a dia -explica Morató-. Com que realment gaudeix posant cada pal, per a ell, posar l’últim pal d’una ciutat o posar el primer no és tan diferent. Gaudeix fins i tot destruint, perquè per ell destruir és una altra manera de crear”. I la seva fama traspassa fronteres: la historiadora de l’art nord-americana Jo Farb Hernández considera Garrell el creador d’ art brut més indomable del món.
Recorregut per festivals
Estrenada aquest cap de setmana al Zumzeig, Sobre la marxa ha guanyat el premi del públic del D’A i ha tingut un recorregut impressionant pel circuit de festivals. “Hem aconseguit tots els objectius -confessa Morató-. Vam estrenar a Rotterdam i després van venir Màlaga, Hot Docs, Indie Lisboa, Trento, Roma, Polònia, Sèrbia, Taiwan... I els que vénen ara. S’han donat pocs casos en què un festival la rebutgés. La pel·lícula agrada tant als crítics com a la gent de perfil més divers”.
