Un Turner tan sublim com grotesc

Mike Leigh presenta a Canes un ‘biopic’ del pintor anglès protagonitzat per un gran Timothy Spall

Si dimecres Canes s’inaugurava amb un decebedor biopic sobre Grace Kelly, ahir el plat fort de la competició va ser un biopic sobre el pintor anglès J.M.W. Turner. Però les semblances entre les dues cintes s’acaben en el gènere. A diferència de Grace of Monaco, Mr. Turner evita caure en la idealització i la condescendència del subjecte retratat, paranys habituals del cinema biogràfic. Són, a més, personatges simètricament oposats: Grace Kelly va abandonar la carrera d’actriu per viure una vida de privilegis subordinada al marit i la canalla, mentre que Turner va ser un home absolutament entregat a l’art que es va desentendre de la dona i els fills, i es va consagrar a la pintura amb la determinació d’un sant o un boig.

En lloc de dulcificar la imatge del pintor, el britànic Mike Leigh captura les contradiccions d’un artista genial i un ésser humà grotesc en una de les primeres grans obres d’aquesta edició de Canes. “Va ser un gran pintor, sublim i radical -deia Leigh ahir-. Crear un contingut interessant a partir de la vida d’un home tan fascinant va ser senzill”.

Les llums i ombres del geni

Mr. Turner viatja a l’època victoriana per reconstruir l’últim i difícil tram de la vida del pintor, en el qual va patir la mort del seu pare i la seva obra es va radicalitzar en un gir cap a l’impressionisme que els contemporanis (reialesa inclosa) no van veure amb bons ulls. Leigh observa la indiferència de Turner davant la seva dona i les seves filles -de les quals viu separat- i la brutalitat animal dels seus desfogaments sexuals amb la criada, el personatge més tràgic del film. Però també captura l’afecte de l’artista cap al seu pare, la camaraderia i rivalitat amb la resta de pintors anglesos, i l’amor que neix entre Turner i la mestressa d’una fonda amb qui passa els seus últims dies.

Com els millors biopics d’artistes i com les obres del mateix Turner, el film de Leigh està ple de llums i ombres. Però el director de pel·lícules com Secrets i mentide s o Naked està habituat a moure’s en la complexitat de les relacions adultes i aconsegueix injectar vida i força a la cinta, que també brilla a l’hora de capturar els cercles artístics de l’Anglaterra victoriana i en escenes tan poderoses com la del pintor subjectat amb cordes al pal de messana d’un vaixell per contemplar en viu el poder indòmit de la tempesta. Els seus únics inconvenients són una durada excessiva (150 minuts) i la mitja hora final, centrada en la decadència física i l’agonia del pintor.

Una de les presències més habituals dels films de Leigh, Timothy Spall, ofereix una interpretació memorable -candidata segura al premi al millor actor-, que captura la tendresa del personatge però sobretot la seva misantropia, expressada a través d’una simfonia de grunyits guturals que no se sentien en una pel·lícula des de La recerca del foc. Spall va preparar el paper a consciència. “Amb l’objectiu de no fer el ridícul a la pantalla, vaig dedicar dos anys a aprendre a dibuixar i pintar -explicava ahir l’actor-. Però també vaig treballar les seves emocions. La relació amb la mare li va deixar cicatrius al cor, patia una disfunció emocional total amb les dones”.

A l’ombra de l’islamisme radical

I de l’Anglaterra victoriana al polvorí religiós del Mali actual. El cineasta de Mauritània Abderrahmane Sissako va presentar en competició Timbuktu, que posa cara i noms al conflicte que es viu a les regions de Mali que estan en mans de grups islamistes que governen les ciutat aplicant una versió particularment estricta de la llei islàmica: guants i mitjons per a les dones, res de música, res de futbol, res de tabac. A Timbuktu hi ha poesia i bellesa, així com aquella mirada etnocèntrica tan comuna en el cinema africà. També hi ha humor i tocs absurds: un partit de futbol jugat sense pilota, uns assajos per gravar un vídeo suïcida recitats amb poca convicció... El més interessant és com Sissako construeix el relat a partir de personatges externs -una família que pastura vaques als afores de la ciutat- i un detonant aliè al xoc religiós. El menys interessant, l’esquematisme en el dibuix dels personatges, com subratlla la mesquinesa dels uns i la puresa dels altres. La realitat té més colors.

Ahir també es va inaugurar la secció paral·lela Un Certain Regard amb la francesa Party Girl, en què una dona ja gran que ha treballat tota la vida com a noia de companyia en bars de nit, sense pensar mai en el futur, es planteja acceptar la proposició de matrimoni d’un client habitual i canviar de vida. Ben plantejada i resolta, la cinta no sap treure suc dels personatges i peca de plana. La fotografia, que confon la lletjor amb el realisme, tampoc ajuda.