El Teatre Nacional ha tingut fins ara bon ull en la recuperació de textos de la dramatúrgia catalana desclassificats pel temps i les modes. I amb Rei i senyor (inèdita des de la seva estrena el 1918) torna a encertar-la, en descobrir-nos la riquesa literària i la claredat expositiva de Josep Pous i Pagès (Figueres, 1873 - Barcelona, 1952) en un drama rural que se'ns ofereix amb tot l'arcaisme d'una posada en escena absolutament naturalista.
El TNC ens convida a posar el nas dins de la casa pairal dels Reixac per assistir a la confrontació entre el model feudal d'entendre les relacions humanes i socials -que representen l'amo Andreu i el seu germà Ventura- i els nous aires de llibertat que reivindiquen el dret de l'individu a escollir la seva vida -que representa el fill Narcís-. Aquesta confrontació és conseqüència d'una història d'amor que l'autoritarisme del pare, ofès perquè el nuvi fa costat als camperols que demanen preus justos, considera com un desafiament a la seva posició i als principis de la casa. La paraula de l'autor fa de bon escoltar i Pere Riera ha fet una bona feina per eliminar digressions innecessàries, tot i que podria haver fet servir un pèl més les tisores. El director, Toni Casares, aprofundeix en les expressions més dramàtiques dels personatges: la desesperació de la filla Remei, que no vol el casament imposat; l'angoixa d'una mare incapaç d'enfrontar-se amb el marit; la radicalitat de l'oncle Ventura, i el desconcert i la revolta de Narcís, que torna d'una estada a l'estranger amb una visió humanista del món.
Lluís Soler, Sara Espígul, Quimet Pla, Roser Camí i Pep Cruz com a caps de cartell, i amb menys mesura, Carles Romero serveixen les emocions del drama amb una gran força interior que fa d'allò més atractiu aquest viatge a un temps i un món perduts. Un viatge moblat amb una escenografia poderosa en què fins i tot els conills són de debò i amb un gran i poètic final.
