Llàstima que s’acabi! Però tranquils, també tornarà la temporada vinent, segons em diu Mercè Managuerra. El drac d’or és una obra del dramaturg alemany Roland Schimmelpfennig que explica la història d’un edifici, dels que hi viuen, i que té com a epicentre el restaurant xinès, tailandès i vietnamita dels baixos. Schimmelpfennig fa un retrat demolidor de la societat alemanya, extrapolable a qualsevol del ric Occident, i de com tracta els immigrants asiàtics. Ho fa amb una forma dramàtica gens convencional, sorprenent i molt eficaç. L’obra és un drama, una comèdia negra que l’autor salpebra de petites bromes que, en la brillant posada en escena de Moisès Maicas, creixen i creixen, i llimen el dramàtic fons de la peça. Al final, ni els alemanys, com el Hans, un borratxo propietari del supermercat del costat del restaurant, ni les hostesses rosses ni els joves amants volen ser qui són mentre els asiàtics treballen desesperadament en una cuina molt, molt petita. ¿Hi ha algú que estigui bé?
El drac d’or està escrita com una partitura escènica de moviments, de girs, que exigeix la compenetració que Maicas ha aconseguit de l’equip d’actors i actrius per seguir el diabòlic ritme de la representació. La història s’explica, es representa i els intèrprets entren i surten dels personatges en un tres i no res i amb una precisió encomiable. Tots ells (Mingo Ràfols, Clara del Ruste, Òscar Molina, Bàrbara Roig i Oriol Casals), perfectes. Res de realisme, perquè la força del text és la deformació, en la caricatura d’homes i dones que, a més, són interpretats per l’altre sexe. Un gran joc teatral i una obra directa, dolçament cruel fins que el queixal corcat del noi cau al riu. Sí, és el final. Per a la resta, hauran d’esperar fins a la tardor.
