Els privilegis de Madrid. La cultura del país està patint de valent. Però hi ha reductes on viuen més plàcidament la tempesta, com ara les unitats de producció de l'Instituto Nacional de las Artes Escénicas y la Música. L'estat espanyol ha de tenir cura de l'accés a la cultura i resulta que a la capital d'aquest estat es dupliquen les institucions culturals amb les autonòmiques. Posats a fer una millor redistribució dels magres pressupostos de la cultura, ¿sota quina burla la resta de ciutadans de l'Estat han de pagar el Centro Dramático Nacional, la Compañía Nacional de Teatro Clásico, la Compañía Nacional de Danza, el Teatro de la Zarzuela, l'Orquesta Nacional i la Joven Orquesta Nacional, el Ballet Nacional de España? Els seus costos, si hi afegim els costos de personal de la secretaria de Cultura, es mengen dues terceres parts del pressupost. I per què? No volem pagar aquest teatre, aquesta dansa i aquesta música que atorga privilegis als habitants de Madrid i la seva comunitat amb diners de totes les autonomies.
Descentralització. Perquè no ens diguin que no donem solucions, aquí faig una primera proposta redistributiva: traslladar el Centro Dramático Nacional, amb el seu pressupost, a Barcelona. Programació en castellà i en català. El Ballet Nacional de España, a Sevilla; l'Orquesta i Coros Nacionales, al País Basc; la Compañía Nacional de Danza, a València; el Centro de Documentación Teatral, a Almagro; la Compañía Nacional de Teatro Clásico, a Valladolid o Salamanca. I totes faran bolos a Madrid.
Tiren els diners. La despesa, però, té aires surrealistes amb esdeveniments com la Mostra d'Autors Contemporanis d'Alacant, que ja va per la 21a edició i que no ha tingut mai cap incidència en la realitat teatral espanyola ni cap transcendència mediàtica. La mostra sobreviu com un xiringuito per a bolos més o menys ben pagats i amb una assistència de públic ridícula, i demostra que no hi ha cap planificació cultural a Espanya. Llegint l'escrit del fundador i director, Guillermo Heras, per a l'edició d'aquest any, tenim vergonya aliena en veure que un home de teatre i molt capaç ni tan sols diu res de la punyalada de l'IVA. Però està vist que quan un artista entra a l'administració, i troba un espai per acomodar-s'hi, és com qui compra un bon sofà i jeu.
