Dani Carbonell, ‘Macaco’: “Sóc un mariner de la música”

BarcelonaFill del mestissatge musical que es va coure a la Barcelona del 2000, amb el seu vuitè disc Dani Carbonell, Macaco, es mou del vitalisme optimista de Moving cap a racons més profunds i amargs. Va llançar Historias Tattooadas al març i està immers en una gira que combina l’estat espanyol i Llatinoamèrica, i que demà aterra als Jardins de Cap Roig.

En els tres anys que han passat des de l’últim disc quines coses t’han deixat “ huella bajo la piel”, com dius a la primera cançó d’Historias Tattooadas?

Moltes. Si tens una vida una mica moguda, i la meva ho és per bé o per mal, perquè em considero un mariner de la música, l’empremta apareix per una acumulació de sensacions i emocions. De cop t’adones que t’ha quedat una marca, i que ets diferent o penses diferent, però és per una suma de vivències, i cap de traumàtica. Vas mutant. La gent que diu “Sóc així i punt” em posa nerviós.

És un disc de cançons d’amor i lluita.

Per a mi hi ha cròniques dels sentiments més col·lectius, com Hijos de un mismo dios, Ratapampam, Semillas i Me fui a ser feliz, i històries d’amor però amb tot el to agredolç que té l’amor real, que està ple de contradiccions. El tema Historias Tatooadas és una declaració de principis: perquè una història sigui completa fa falta ser dos, un emissor i un receptor, sigui a nivell col·lectiu o una relació personal. I Arriba las banderas és una cançó que gairebé trec del disc perquè em recordava molt els anteriors, és una cançó molt positiva.

Ara ets més concret en les lletres.

He volgut mantenir la tornada, perquè sempre m’ha agradat, sempre he agafat com a pilars coses de la rumba catalana del Gato Pérez i del reggae de Bob Marley, és al meu ADN. Però el gran canvi és intentar explicar històries que m’han passat a mi i que he transformat en cançó. El llenguatge que utilitzava abans no m’era vàlid, per a això, calia reblar el clau, sense barroquismes, però sí amb paraules que tinguessin més olors, dins la meva senzillesa i el meu món. La poesia clàssica i estudiar Leonard Cohen, Joaquín Sabina, Bob Dylan i Serrat m’ha ajudat molt. Crec que a les estrofes es nota el canvi i alhora he mantingut l’estructura. M’agrada allò que deia Scorsese, que les seves millors pel·lícules són aquelles en què els productors li han imposat unes regles, perquè quan sóc massa lliure em perdo.

Parlant de llibertat, parles del concepte de “ libertad averiada ”, que és descriptiu del que estem passant.

La inspiració d’aquesta cançó va ser veure que decisions dels senyors que governen fan l’efecte dòmino, i realment passen coses. Tot i que és una decisió que ve marcada de més amunt, i crec que té a veure amb moviments econòmics. Sense entrar a parlar de partits polítics, que em fan molta mandra, el que volia dir amb “ El insulto impera / El palo de ciego golpea / La libertad está averiada ” o “ Disparan balas de fuego / Palabras que matan / Igual que un cañón ” és que els nostres representats no tenen un discurs fonamentat per haver escoltat, per tenir una profunditat, per tenir una interacció. Als altres gremis això no passa: els músics no ens cridem si no ens agradem.

En el disc anterior hi havia més funk i soul de principis dels 70, aquí mana més la línia africana de la guitarra.

A mi els canvis estilístics radicals no m’agraden. Macaco no es posarà a fer electrònica. O ets David Bowie o s’ha d’anar alerta. Jo volia fer un canvi de fons, en la part narrativa, però en la música volia poc artifici, sequedat, i els acompanyaments i arranjaments mil·limetrats.

El disc inclou el tema Me olvidé de vivir, la banda sonora de la pel·lícula d’animació Mortadel·lo i Filemó, i alhora una versió del tema que va popularitzar Julio Iglesias. ¿Ets conscient que és una cançó de divorci?

És una cançó d’això i dels sentiments d’un músic mariner que està superesvalotat perquè veu que pel seu ritme de vida, per les decisions que ha pres, s’ha perdut coses, com pot ser una relació. Per això em va tocar. Vaig decidir fer-la perquè la lletra quadrava amb el disc i la melodia tenia una cadència retro, dels anys 50, d’havanera.