'Günter Grass o la consciència': l'editorial d'Antoni Bassas

Han mort dos escriptors d’anomenada internacional el mateix dia: Günter Grass i Eduardo Galeano, i les portades dels diaris semblen haver-se posat d’acord per fer servir la mateixa expressió per definir-los: veus de la consciència.

De l’alemany Günter Grass en recorden el premi Nobel de literatura, “El timbal de llauna” i la polèmica que va seguir la seva autobiografia, on confessava que de jovenet va pertànyer a les SS de Hitler. A l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano li ha correspost l’epitafi d’icona i veu de l’Amèrica Llatina. I en tots dos casos, consciència.

‘Consciència’ és una d’aquelles paraules que fem servir sovint, que entenem, però que en dies com avui demanen que passem un moment pel taller del diccionari per posar-les a punt. I el diccionari diu que la consciència és la “coneixença interna que cadascú té de la bondat o de la maldat de la seva conducta, les intencions, el caràcter, el sentiment d’obligació de fer allò que hom creu bo”.

Em pregunto què hi havia ahir en la consciència dels ministres d’exteriors de 36 països de la Mediterrània reunits a Barcelona. No es reunien des del 2008. Han calgut els atemptats de París i de Tunis, i el degoteig de detencions de joves europeus musulmans camí de l’horror de l’Estat Islàmic. S’han reunit, s’han conjurat contra l’extremisme i han decidit fer “més política i menys burocràcia”. És una bona notícia que sona a mala consciència.

Què hi ha en la consciència del govern espanyol quan vincula jihadisme i independentisme? O en la dels periodistes de l’‘Abc’, quan fan una portada com aquesta, recordant una visita de líders islàmics al Parlament de Catalunya de fa tres anys... O és que a Catalunya no hi viuen prop de mig milió de musulmans, 1/3 del total de la població musulmana d’Espanya? Poden viure les institucions d’esquena a aquesta realitat?

La consciència: la coneixença interna de la bondat o maldat de la nostra conducta. Una veu interior, diem sovint per descriure-la. Per això té molt de sentit quan ens referim a Günter Grass com a “veu incòmoda”. Perquè no hi ha res més incòmode que una veu que ens parla de la nostra bondat o maldat.

Si agafen l’autobiografia de Günter Grass ‘Tot pelant la ceba’ hi veuran la claredat amb què explica com gairebé tot Alemanya es va lliurar a Hitler, començant per ell mateix. De nen jugava al pati de l’escola a defensar i atacar l’alcàsser de Toledo, que va resistir heroicament a favor de Franco a la Guerra Civil Espanyola, gesta militar que els nens alemanys seguien als noticiaris del cinema. O, com diu Grass, cantaven els himnes nazis cada dia més fort, com si amb la veu engrandissin el Reich. O com d’adolescent es va allistar a les SS, ell, Grass, la consciència alemanya, que va explicar-ho per procurar treure totes les capes de ceba amb què fem més suportable el pes dels nostres actes. Sí, ell no era millor que ningú. Avui,  Jordi Nopca firma un repàs per la vida i obra de Grass, i el seu traductor al català, Joan Fontcoberta, que el va tractar en diverses ocasions, en fa un retrat tan precís a dues columnes que després de llegir-lo els semblarà que han conegut Grass personalment.

Per a ‘El país’ ha quedat el dolorós honor de publicar-li una entrevista molt recent, del març, firmada per Juan Cruz. Grass hi diu que ara la humanitat “té capacitat d’autodestruir-se i no ho evita”, com veiem a Síria o a Ucraïna, que li recorden els conflictes regionals que van fer que el món entrés en una guerra mundial, la segona, igual com ara, gairebé sense adornar-se’n podria entrar a la tercera. I que l’Holocaust és una història que no s’acaba mai”, que persegueix els alemanys.

Aquest matí he agafat l’autobiografia de Grass, l’he fullejat i n’he llegit la dedicatòria un altre cop. Hi diu: “A tots aquells de qui vaig aprendre”. ¿Podem aprendre a actuar de manera que no ens haguem de lamentar i que no ens pesi en la consciència?

Més continguts de

El + vist

El + comentat