Tot el que necessita el full de ruta. L'editorial d'Antoni Bassas

En política, com a la vida, cal saber reaccionar, però sobretot, cal portar la iniciativa. I això és el que ha aconseguit el ja famós full de ruta firmat just abans de Setmana Santa per CDC i Esquerra, per l’ANC i Òmnium, i que continua obert a més incorporacions. Quan falten 48 dies per a les eleccions municipals i autonòmiques a 13 comunitats, Catalunya ocupa el centre de l’escena política espanyola. S’hi ha de referir tothom.


Ahir, el secretari general de Podem, Pablo Iglesias, va censurar el caràcter plebiscitari del 27-S. Les paraules d’Iglesias “ningú pot dir als catalans el caràcter que tindran les eleccions, els catalans tenen dret a escollir amb llibertat” les podrien haver pronunciat Rajoy, Sánchez o Rivera. Són d’una buidor conceptual i d’un immobilisme polític que desentona amb el canvi radical amb què Podem ha cavalcat fins a dalt de tot.


Un altre dirigent que s’hi ha referit a les darreres hores és Mariano Rajoy. Que portarà la DUI al Tribunal Constitucional i que Europa no admetrà cap DUI.

El president Rajoy ja pot anar dient, però sobre el que farà o deixarà de fer la Unió Europea amb Catalunya no sabem qui tindrà l’última paraula. En canvi, sí que sabem qui tindrà la primera: milions de catalans amb el seu vot. Dependrà dels resultats. Dependrà de nosaltres. Ens volen tornar a fer creure, com ja va passar el 9-N, que el nostre vot és inútil, que és tant com dir que la democràcia no té conseqüències. I en té. Tothom sap que l’endemà del 27-S, Barcelona, Madrid i Brussel·les actuaran en funció del que hagin dit les urnes, de més bon grat o no, però el resultat afectarà a tothom. Per això pensem que Rajoy hauria de fer del que és, de primer ministre. Venir a Catalunya i convèncer la gent amb arguments i sense pors, que és millor continuar com fins ara. La comunitat internacional, públicament, pot dir que això és un problema intern d’Espanya. Però la comunitat internacional sap, i afirma en privat, que no voler jugar un partit és tenir por de perdre’l. No voler-lo jugar és ajornar la solució d’un problema que no se n’anirà. Ara, al PP n’hi ha que fan autocrítica. Esperanza Aguirre va declarar no fa gaire a ‘La Vanguardia’ que potser sí que va ser un error votar contra l’Estatut. A bona hora. I igual d’aquí a 10 anys Rajoy haurà de dir que potser sí que va ser un error no negociar el pacte fiscal amb Mas o acordar una consulta com al Canadà o al Regne Unit.


El full de ruta també ha remogut, esclar, la política catalana. La direcció d’Unió Democràtica se n’allunya, i ahir va avançar la seva posició de cara a la consulta interna que farà Unió amb els seus militants el 14 de juny: consulta acordada amb Espanya, no sortir de la Unió Europea, i no a una DUI. Està en joc la històrica aliança amb Convergència. Seran dos mesos de convivència complicada entre Convergència i Unió. Però de fons, el que hem dit de Rajoy i la declaració de sobirania que diu que portaria al Tribunal Constitucional  val per als partits catalans, sobretot els del sí: el problema no és la DUI, sinó tenir-ne els vots. Qualsevol possibilitat d’involucrar Europa en la solució passa per obtenir el millor resultat possible, i si el 27-S ha de fer referèndum, el millor resultat possible, aquell que Europa entendria com un mandat que obligaria Rajoy a seure a negociar, és obtenir la meitat més un dels vots. Abans de la DUI, els vots. I aquests estan tots per guanyar.