Ei, crac! M’has convençut
La sèrie de Joel Joan El crac s’ha anat desinflant d’audiència des de l’estrena. La gràfica d’espectadors està fent honor (per ara) al títol. En set episodis ha perdut unes quatre-centes cinquanta mil persones, que, vés a saber, se’n deuen haver anat a La que se avecina o a Isabel. I és que en alguns moments El crac no ens ho ha posat fàcil. Semblava que la sèrie hagués de destil·lar certa transcendència i veracitat i l’histrionisme dels personatges (especialment de Joel Joan) i la inversemblança d’algunes situacions ens han demanat un esforç extra. El crac demana a l’espectador un punt de complicitat, un cert joc, una capacitat de reflexió que no sempre estàs disposat a fer. El crac ens posa a prova en l’habilitat de voler llegir entre línies, un valor que la ficció de TV3 pràcticament no ha treballat mai. Era més fàcil deixar-se anar en la pornografia emocional infantiloide de les Polseres vermelles,que fins i tot t’assenyalaven on t’havies d’emocionar i què havies de pensar de cadascú. És més difícil acceptar el repte d’entendre què ens vol dir Joel Joan amb tot plegat. I és possible que no hi hagi una única lectura. Cada vegada és més clar que títol d’ El crac no al·ludeix a l’estrella d’èxit sinó a l’onomatopeia de la trencadissa. El director, productor i protagonista lluita constantment entre el seu exhibicionisme egocèntric i una mena de procés catàrtic per autoflagel·lar-se i expiar pecats. Enfotre’s d’ell mateix és el preu que ha de pagar per poder enriure’s dels altres. Sensacional, aquest dilluns, com va jugar a parodiar el cinema iconoclasta d’Albert Serra, l’èpica sentimental d’Albert Espinosa i el sang i fetge de Jaume Balagueró. També les constants referències a pel·lícules i sèries d’èxit que s’amagaven en el relat per a qui volgués pescar-les: Very bad things, Breaking bad, Dexter...
Seduïts des de l’inici per la sublim interpretació de l’actriu Sara Espígul (se li ha de reconèixer a Joel Joan un enorme talent per dirigir dones), costava d’empassar la sobreactuació del gran protagonista o de Miki Esparbé. Però si s’és capaç de renunciar a allò que ens imaginàvem que seria i abandonar la necessitat de discernir entre realitat i ficció, El crac és excel·lent per deixar-se anar en el divertiment televisiu. I amb nivell. Incomoda segurament la prepotència del personatge de Joel Joan, el maniqueisme de la seva conducta i com després ens arrossega a sentir un punt de compassió que no li volem cedir. Però fins ara no havíem vist a TV3 una sèrie que jugués amb valentia amb el llenguatge televisiu, que flirtegés amb la irreverència, que trenqués la barrera de la ficció per saltar a la realitat. El crac és un viatge entretingut i sense compassió a les misèries humanes i certament no tothom se sent predisposat a visitar-les.
