Els esforços per capturar la llum

BarcelonaHi ha debats que perden l’essència de diàleg per esdevenir monòlegs enfrontats. Per no escoltar amb l’altre i des de l’altre, es prefereix recórrer a arguments aparentment inapel·lables, definitius. Abanderar la veritat, en nom de Déu, de la moral o de la ciència reflecteix, en el fons, la incapacitat de debat: anul·lem qualsevol dissidència o esperit crític que ens destorbi amb la màxima seguretat que ens proporciona la inqüestionable “veritat”. Una cuirassa artificial que no té en compte la diversitat i complexitat d’aquests fenòmens als quals atorguem tota la veritat. Una tradició espiritual sana, com una investigació científica noble, no es presenta amb l’atribut d’apropiar-se de la veritat i modelar-la com li plau; el mateix passa amb la pràctica artística: són aproximacions, des de diferents angles, a una realitat profundament misteriosa. Amb astorament pel que vivim, molts científics, místics i poetes cultiven el seu ull interior des de l’antiguitat per copsar espurnejos del que és real respectant les altres perspectives. Sovint hem oblidat que la ciència és múltiple i constitueix una de les maneres (no l’única) de veure l’exterior sense oblidar l’interior. És freqüent, i així ha passat sempre en la majoria de cultures del planeta, l’interès des d’una disciplina per una altra: el científic que recorre a l’ordre sagrat i espiritual; l’artista que es fonamenta en conclusions científiques, la religió que utilitza l’art per expressar-se...

La fascinació per la llum

Un dels punts de confluència d’aquests espurnejos de la realitat que ens generen astorament i ganes d’aprofundir-hi, ja sigui des de l’espiritualitat, l’art o la ciència, és la llum. I ara que entrem en l’estació més lluminosa de l’any, i possiblement amb més temps per endinsar-nos en lectures nutritives, allunyades de debats falsos carregats de supèrbia i pors, apareix un treball excepcional: Capturar la luz (Atalanta), escrit per Arthur Zajonc, professor emèrit de física a diverses universitats mundials i president del Mind & Life Institute. “¿Quina és la naturalesa d’aquesta cosa invisible que anomenem llum, la presència de la qual fa que tot es manifesti a la visió, excepte ella mateixa?”, es pregunta Zajonc, que explica: “Com més coses sabia, tant en el pla teòric com en l’experimental, sobre la teoria quàntica de la llum, més extraordinària em resultava. No obstant això, fins i tot armat amb teories tan sofisticades, no crec que estiguem a prop d’arribar al fons de la qüestió. Tot el contrari: en el que és fonamental, la llum conserva tot el seu misteri. Quan vaig entendre que, malgrat tota la força, precisió i bellesa de l’òptica quàntica, encara no sabem què és la llum, em vaig entusiasmar. Els vells ídols científics de la llum han sigut destruïts i tots els intents de modelar-ne altres de nous han fracassat. No podia resistir-me a internar-me per tots els passadissos, els antics i els nous, de l’enorme mansió de la llum. Aquest llibre relata les meves troballes”.

El científic Zajonc, doncs, fa un sincer exercici de despullament per no entendre la ciència com l’única opció vàlida per explicar aquest fenomen i, d’aquesta manera, s’endinsa en les aportacions que des de l’antiguitat, i des de diversos prismes, es fan de la llum. Ens recorda, a més, que la ciència no és un ens monolític, sinó ric en debats i perspectives, i que no podem utilitzar-la com a sinònim de realitat: “Havent perdut els déus, ens enamorem dels bonics ídols que podem aixecar al seu lloc. Els àtoms, els quarks, els minúsculs forats negres... són deïficats, engalanats i arrossegats al temple. En anomenar-los reals, els insuflem la falsa vida de la por, la nostra por a l’essència desconeguda de la naturalesa”. “Tot i que els models científics tenen un sentit a vegades es converteixen en ídols, és a dir, deixen de ser models i es transformen en la realitat. Els físics quàntics van descobrir fa temps el perill de la idolatria. Els neurofisiològics encara han d’aprendre la lliçó. Per a molts, el cervell ha esdevingut un ídol, la quinta essència de l’home. ¿És possible abraçar el resultat de la ciència sense caure en aquesta idolatria? Sí, però potser ens trobem davant del màxim repte del nostre temps. L’èxit o el fracàs a l’hora de construir una ciència lliure d’idolatria determinarà, en gran part, el nostre futur”, sentencia el reputat físic.

Entre la llum exterior i la interior

Davant de preguntes que han predominat en el temps, com quina és la naturalesa de la llum, les respostes han sigut, lògicament, diverses. Tot i així, es pregunta Zajonc, “¿estan necessàriament enfrontades o, al contrari, intenten conèixer parts diferents de l’ésser expansiu de la llum?” Com ja ens podem imaginar, el seu llibre mostra l’opinió que no hi ha una única manera d’acostar-nos a la llum, i totes tenen el seu interès: “Mitjançant la investigació, la pràctica artística i la contemplació silenciosa l’ésser esquiu de la llum es recrea una vegada i una altra en l’ull de la ment i ofereix noves epifanies a cada generació”. Des dels antics grecs i egipcis a la ciència islàmica i la il·lustració europea, fins als descobriments de l’òptica quàntica, passant per la filosofia, la religió i l’art, Zajonc entrellaça una història fascinant sobre un fenomen imprescindible, la llum, que no és únicament exterior ni interior: “Estic absolutament convençut que la llum exterior de la naturalesa i la llum interior de la ment són inseparables. La visió -poètica o científica, sublim o comuna- requereix tant de llum exterior com de llum interior”, sosté l’autor.