Debats i crisis

Forma part de la tradició que l'opinió publicada i el punt de vista del vestidor sobre el joc de l'equip no coincideixin. Quan tot són flors i violes és més normal que les perspectives concordin i només de tant en tant algun futbolista apel·li a la prudència si detecta un clima d'eufòria que genera elogis desmesurats. Quan el joc desperta algun dubte o s'encadenen resultats que no són bons és quan apareixen les divergències de debò. L'autocrítica pública és excepcional.

Aquesta vegada els resultats són difícilment millorables i per tant ningú no pot fer-los servir per criticar l'equip. Ara bé, el joc són figues d'un altre paner. Des del primer dia hi ha hagut comentaris que posaven en dubte el model de joc, que acusaven sense proves Martino de voler trencar amb l'estil que havia convertit el Barça en el millor, que recordaven amb una nostàlgia comprensible però perjudicial aquells anys en què l'equip atropellava els rivals amb un joc sublim. Alguns d'aquells dubtes perduren. Però un cop les discussions sobre l'estil han anat minvant, ha aparegut el debat realment necessari, el debat sobre l'aplicació a la gespa dels plantejaments tàctics i sobre les prestacions de l'equip. Ara comencem a parlar del rendiment dels futbolistes, de l'estat físic de l'un i de l'altre, ara hem començat a encarar el problema real, que no té res a veure amb tradicions ni ADN sinó amb els encarregats de jugar.

Si quan eren els millors de sobres era just i necessari recordar que la clau de l'invent eren ells, els futbolistes, ara que l'equip no gira rodó del tot també és raonable parlar dels principals responsables. I, esclar, quan arriben les crítiques, per molt justes i ponderades que siguin, una part del club reacciona amb vehemència. Alguns jugadors han defensat el vestidor acusant l'opinió publicada de ser injusta. Martino opta per la ironia i per confondre els debats amb les crisis. El president ha tirat pel dret i ha acusat tots aquells que critiquen el joc de voler-li mal a la institució. La reacció dels jugadors és clàssica. Ja va passar la temporada passada; mentre el vestidor s'esllanguia, totes les observacions dels jugadors eren positives. Uns mesos més tard alguns pesos pesants van reconèixer que no s'havia treballat del tot bé. Els futbolistes ara tornen a pencar però en molts moments no troben el to de joc adequat i ho saben, però es defensen atacant els crítics. Mentre en siguin conscients i treballin, no passa res. A l'entrenador encara no el tenim prou apamat per saber de quin peu calça. El comportament del president ja és una altra història. Les seves acusacions demostren que continua en un estat de paranoia inquietant. On ha anat a parar l'esperit crític que demostrava Rosell quan era fora del club?