Barcelona"Messi és una expressió purament rosarina ", deia Gerardo Martino fa un any durant una entrevista a la revista Panenka . La ciutat de Rosario, banyada pel riu Paraná i amb sang italiana, s'ha convertit amb el pas del temps en el bressol d'alguns dels genis més importants del futbol argentí, com Menotti, Valdano, Messi, Bielsa i Martino.
Rosario i Barcelona viuen unides per la passió pel futbol, però la manera de viure-la és diferent. Rosario té un element irracional, propi de l'ADN italià que hi van deixar els immigrants, que viu el moment culminant en el duel de la ciutat, el derbi Newell's Old Boys-Rosario Central. És un duel carregat de simbolisme i picaresca, de follia. Els leprosos del Newell's presumeixen de Bielsa, Martino i Messi. Els canallas del Central encara recorden la palomita de Poy i cada any recorden aquell gol de cap durant un derbi dels anys 70 que va obligar el protagonista a repetir l'acció. Poy ha arribat ha saltar per recordar aquell gol a Barcelona, davant els membres de la penya local. El seny català i la follia rosarina han confluït en homes com Messi, Menotti i, ara, Martino.
Segons Gerardo Tata Martino, "Rosario és diferent per la manera de viure el futbol i la capacitat de produir jugadors" com Messi, de qui diu que "té el segell de Rosario per la passió amb què juga, sempre vol jugar". A més, Messi torna cada any per "estar amb la seva gent, als carrers de sempre", segons recordava el mateix Martino.
La passió de Rosario pel futbol es transmet gràcies a les històries un pèl estrambòtiques dels seus protagonistes. Marcelo Bielsa, quan ajudava Jorge Griffa al futbol base del Newell's (club també conegut com Ñuls o Ñubels), va conduir milers de quilòmetres cada dia per fitxar nens. A Pochettino, amb 13 anys, el va fitxar despertant la família de matinada... El Trinche Carlovich, fill d'un manobre iugoslau, tenia tant talent que el comparen amb Maradona, però no es prenia seriosament la vida i es negava a deixar el seu club de barri, el Central Córdoba. De fet, quan va jugar lluny d'aquella ciutat, intentava tornar-hi cada setmana provocant expulsions per aconseguir-ho. La gent del Rosario Central recorda els contes del Negro Fontanarrosa, l'escriptor que va imaginar preciosos contes de futbol i va viure un malson el dia que el Newell's va fitxar Maradona. Va ser un dels dos únics dies de la seva vida en què es va llevar abans de les 11. L'altre va ser amb la Guerra de les Malvines.
Menotti també és de Rosario, com el Che Guevara, de qui es diu que era aficionat del Rosario Central. Valdano, Batistuta o Kempes han elevat el nivell del futbol de Rosario, ciutat que va organitzar un equip el 1973 per jugar contra la selecció argentina, que preparava el Mundial, i la va golejar 3-1. Segons Rafael Bielsa, el germà de Marcelo, "a Rosario les dones guapes i els bons jugadors neixen dels arbres".
"El futbol, a Rosario, és una qüestió d'orgull. Tots els nens volen ser jugadors. Es transmet als nens la necessitat d'estimar uns colors, de viure el joc", admet Mauricio Pochettino, que va jugar amb Martino en aquell Newell's campió de lliga dirigit per Bielsa. Aquell equip immortalitzat en el crit de "¡Newell's, carajo! ". En aquesta ciutat el futbol és un pilar identitari i una expressió popular. "No és una casualitat que sorgeixin tants jugadors de nivell. Es parla de futbol tot el dia", afegeix Roberto Bonano, que va ser porter del Central, club on també va jugar Pizzi.
El futbol uneix nois silenciosos com Messi amb xerraires de mena com Menotti. Un joc que apassiona Martino, que va començar al Newell's més o menys amb la mateixa edat que Messi, de menut. Rosario és l'escenari d'una passió tan forta, que molts dels seus fills arriben al Camp Nou. On pocs arriben. Prova del que significa aquest esport a les dues ciutats és tot un rosari de noms que han jugat tant a Barcelona com a Rosario: Menotti, Maradona, Pizzi, Bonano, Messi, Gabrich... I Tata Martino, que destaca Jorge Griffa com l'home clau a l'hora d'organitzar el futbol base a Rosario als anys 70. Griffa va ser el professor de Bielsa. I Bielsa, el de Martino. Evidentment, Griffa coneixia Barcelona, ja que del 1969 al 1971 va jugar a l'Espanyol.
