BARCELONACorria el 1974 quan Pelé, el millor jugador de tots els temps, va anunciar que deixava el Santos, el club de la seva vida. Tothom s'esperava que allò signifiqués l'adéu definitiu d'O Rei del futbol professional, però el geni brasiler tenia altres idees: sorprenent tothom, Pelé va decidir acceptar l'oferta del Cosmos de Nova York i jugar a la NASL, la ja desapareguda lliga dels Estats Units. L'astre brasiler es convertia així en una de les primeres grans estrelles a emigrar al retir daurat del futbol nord-americà. Sous alts, poca pressió i partits de baixa exigència esperaven els cracs veterans que volguessin viure una última aventura abans de deixar l'esport definitivament.
Amb els anys, l'experiència de la NASL va fracassar per falta de suport popular, però la idea d'un lloc on els millors jugadors europeus i sud-americans es poguessin retirar envoltats de luxe va sobreviure. El testimoni de la NASL el van recollir, en un principi, les lligues de Qatar, l'Aràbia Saudita i la MLS nord-americana, una espècie de remake de la NASL. L'adveniment d'un nou ordre econòmic mundial, no obstant, també ha portat una revisió d'aquest paradigma: la Xina i el Brasil, potències emergents, reclamen ara el seu lloc al nou mapamundi futbolístic.
Una bombolla de vanitat
"Espero ajudar a promoure el futbol xinès per tot el món", assegurava Didier Drogba al mes de juny. El davanter ivorià expressava els seus bons desitjos en el moment de signar pel Shenhua de Xangai, pocs mesos després de guanyar per fi la cobejada Champions League amb el Chelsea. En època d'austeritat a Europa, amb el mercat de fitxatges gairebé aturat si s'exceptuen els deliris multimilionaris dels amos del París Saint-Germain, el futbol xinès ha decidit tirar la casa per la finestra. Els clubs de la lliga del gegant asiàtic no dubten a oferir contractes milionaris a futbolistes veterans sense parar-se a pensar gaire en projectes a llarg termini. L'últim exemple és el de l'exbarcelonista Seydou Keita, que ha vist com els seus ingressos gairebé es doblaven en signar un nou contracte amb el Dalian Aerbin de la província de Liaoning, al nord-oest de la Xina.
Els fitxatges de Drogba i Keita són només un petit tast del poder adquisitiu del futbol xinès. Només aquest estiu, els setze clubs de la màxima divisió professional de la Xina, la Superlliga, han arribat a gastar-se més de 600 milions d'euros en futbolistes i entrenadors de prestigi internacional. El model de negoci del futbol xinès, però, segueix deixant molts dubtes. A la Superlliga, els diners no procedeixen de l'activitat ordinària dels mateixos clubs, sinó de mecenes milionaris amb interessos propis. La tradició, la massa social i el potencial creixement a llarg termini són, a l'hora de la veritat, qüestions secundàries a l'hora d'invertir en un club.
"Hi ha un fenomen xinès conegut com guanxi , que literalment significa relació especial . Comprar un club assegura un bon guanxi per a l'inversor, perquè li permet connectar amb polítics i gent de negocis", explica el professor britànic Simon Chadwick, dedicat a l'estudi dels models de negoci del futbol. Invertir en futbol és, a la Xina, una qüestió de vanitat d'uns pocs que interessa relativament poc a la gran majoria. Els casos de corrupció que es van registrar en els últims anys no ajuden a augmentar la popularitat de l'esport, i la falta de projectes a llarg termini coarta enormement les possibilitats de creixement. Els fitxatges multimilionaris d'estrelles estrangeres són una cortina de fum que tapa els greus problemes estructurals del futbol xinès, on les oportunitats per als joves talents locals són molt escasses. Amb aquest panorama, el futur del futbol a la Xina no és gens esperançador.
Guanyar per créixer
"Hem fet història perquè hem sortit del que era convencional. Vam néixer per ser protagonistes i per fi ho tornem a ser", assegurava el president del Santos, Luis Álvaro de Oliveira Ribeiro, després de sumar el tercer campionat Paulista consecutiu al mes de maig. En escassos tres anys, el club de l'estat de Sao Paulo va passar d'un discret segon pla a aconseguir una hegemonia al futbol brasiler que no es veia des dels temps de Pelé. La gestió d'Álvaro de Oliveira al Santos és el gran exemple del nou funcionament del futbol al Brasil: des de la seva elecció l'any 2009, els èxits del club han permès que l'entitat passés d'ingressar poc més de tres milions d'euros per publicitat a la samarreta a cobrar-ne gairebé 20. Neymar, la gran estrella del club, ha sigut l'artífex dels triomfs del Santos sobre el camp, però als despatxos la principal proesa de l'entitat ha sigut precisament mantenir el jove crac en plantilla tot i les ofertes dels grans clubs europeus. Per aconseguir-ho, el Santos ha professionalitzat la seva directiva i ha seguit un model de negoci similar al dels grans clubs europeus: el contracte amb la multinacional Nike per a la fabricació i la comercialització de samarretes ha sigut una de les claus de l'expansió de la seva marca.
El Santos, però, no és l'únic club brasiler que s'ha obert als nous corrents del negoci esportiu. La professionalització i la modernització dels clubs de la Sèrie A, la màxima divisió professional del país, han permès augmentar-ne els beneficis en un 73% en els últims quatre anys. La històrica tradició futbolística del Brasil, el ràpid creixement del mercat interior i l'augment de la inversió publicitària han sigut les cartes guanyadores d'aquesta nova manera d'entendre l'esport professional.
Només el sobreendeutament dels clubs sembla fer perillar un creixement en consonància amb el de l'economia del país, que s'espera que assoleixi el cinquè lloc del rànquing mundial a finals del 2012. El futbol no en serà directament responsable, però si aconsegueix expandir-se sense perdre la seva vocació popular sí que en serà un gran beneficiat.
