El Barça 2013-2014 comença a treballar avui, però la notícia no seran les apassionants analítiques mèdiques d'aquest matí, sinó una altra entrevista a Rosell a la zona de confort de 8TV, aquest vespre, i la roda de premsa de Zubi i Tito de demà, en una nova demostració que al futbol modern la possessió del relat és tan valuosa com la de la pilota.
I això que no falten preguntes purament esportives. ¿Messi manarà i Neymar obeirà? ¿Cesc farà per fi una bona temporada sencera? ¿Tindrem notícies d'Alexis i Pedro? ¿Aguantarà bé Xavi? I quan ell no jugui, qui i com? Què perd l'equip perdent Thiago? ¿Fitxaran un central i un porter? O quines seran les conseqüències que tots onze jugadors de qualsevol alineació base somiïn amb la raonable expectativa de disputar la final del Mundial, just d'aquí un any, el 13 de juliol de 2014? (i no qualsevol Mundial: els de l'espanyola són els campions, si Messi pot guanyar una Copa del Món és aquesta, i Neymar i Alves jugaran a casa...).
Al Madrid es detecta més il·lusió que ànsia, ara que Florentino ha desactivat (pagant, com és costum) la bomba de rellotgeria que ell mateix va col·locar al cor del club. El Madrid comença de nou, però no comença de zero, i aquest any no tirarà la tovallola per Nadal.
Però aquestes consideracions són massa acadèmiques en un temps en què cada soci del Barça ja va pel món amb dos carnets: el de soci i el de secta. Cada abonat té un seient al camp i una posició al debat, de manera que ja no és possible gaudir d'una temporada sense sentir de fons la bronca de les simultànies Guardiola-Rosell, Rosell-Laporta o Cruyff-Rosell. Per això ara cada paraula cotitza com un gol.
El debat seria saludable si no fos que sabem que incorpora la continuació de l'agra simultània Núñez-Cruyff per persona interposada i que per aquest camí el Barça pot acabar convertint-se en un assumpte desagradable.
No vull quedar-me en el salomònic paràgraf del lament de la divisió. Al seu dia vaig opinar que induint l'assemblea a votar contra la gestió de Laporta, Rosell va cometre un greu error, sobretot per innecessari. Havia arribat a la presidència sobre una onada de vots i havia promès la unió del barcelonisme, i el primer acte va ser passar comptes amb un passat en què els culers de tot el món havien estat feliços. Aquella votació va marcar el to d'una directiva correcta en les formes, externalitzada l'agressivitat en els braços mediàtics i les confidències. Tampoc Guardiola deu estar content ni feliç amb la roda de premsa de l'altre dia. Ni el soci. Gran manera de començar la temporada.
