Telepizza ha posat al seu catàleg, des de fa uns mesos, una pizza mitjana amb la forma de l’escut del Barça, amb llicència de producte oficial. La crosta té el perfil de l’olla dibuixada pel jugador Carles Comamala, que va guanyar el concurs de disseny que el club va obrir als socis el 1910. A l’interior, no hi ha ni les quatre barres ni la creu de Sant Jordi sinó el tomàquet, la mozzarella i els ingredients a gust del consumidor. Per 9,95 euros et porten a casa una pizza -el que no mata, engreixa- que et salva d’una nit tonta. La capsa, quan el repartidor la treu de la bossa vermella, fa il·lusió. El cartró té els colors de l’escut i, en un dels laterals, hi posa el ja famós eslògan de Telepizza: “ El secreto está en la masa ”. Dissabte, en tornar a casa després de la derrota contra el Celta, aquesta capsa em va obrir els ulls dels problemes, creixents, del Barça de Luis Enrique.
Des del primer partit contra l’Elx, el Barça ha fet tantes proves -unes de reeixides, d’altres de no tant- que fa l’efecte que ha deixat d’elaborar la massa. Estirar i replegar, en el temps just. Treballar la massa, aquesta és la clau. El debut a la Lliga, amb un Iniesta de líder, estel·lar tècnicament i pletòric físicament, es veia acompanyat a la zona de triscar per un Rakitic que ens va recordar Schuster. Era a tot arreu -va completar 104 passades-, la donava en curt i en llarg i es llançava per terra per recuperar. Ara, setmanes després, més estàtic per cobrir les pujades del lateral, menys agosarat per trencar línies de defensa amb la seva gambada i amb menys confiança perquè ja no és imprescindible, Rakitic ja no sembla Schuster. Més aviat recorda Landáburu: imprecís, cagadubtes i amb un córrer escaldat. Rafinha, la revelació del curs passat, fa l’efecte que en la lesió ha perdut màgia, confiança i encara ha de trobar l’encaix en aquest Barça. Xavi, com Iniesta, alterna moments brillants amb estones que la pilota li passa per sobre, tant en defensa com en atac.
A dalt, tenim els millors ingredients, però Luis Suárez encara ha d’aprendre a combinar amb Messi i Neymar. I, sobretot, no encomanar-se del seu escàs esperit de sacrifici. Paradoxalment, com més setmanes passen, l’equip sembla menys conjuntat i té, a batzegades o continuadament, vint minuts que es trenca i no es relliga ni amb farina. En els moments del caos, la distància entre línies converteix el mig del camp en un immens oceà que ens fa posar vermells i ens aclapara. Som tot just a les beceroles del projecte de Luis Enrique, que està provant moltes variacions sobre l’estil propi amb l’esperança de trobar la tecla del sistema i un onze fiable que ens permeti recuperar el joc, la personalitat i tornar a sopar de gust. Ni que sigui una pizza d’aquestes per sortir del pas.
