El fantasma de l’avi torna al rescat
Mercè, que et trobes bé? -va udolar una veu gutural, que escampava fred només d’escoltar-la, tot i els trenta-dos graus que es registraven vora la piscina dels Pocapena a l’Empordà.
-Ai, Eudald, que no pots aparèixer d’una altra manera? Em fas venir esgarrifances -l’àvia Pocapena no s’havia acostumat mai a les formes sempre un pèl brusques que tenia el seu difunt marit a l’hora de fer el paper de fantasma.
-Filla, què vols que te digui -va respondre l’espectre, amb la seva veu d’ultratomba-. Ja saps que els rojos, en el millor dels casos, estem condemnats al purgatori: ja hi feia fred quan va arribar, però d’ençà que Joan Pau II va dir que el purgatori no existia, hi fot una rasca que pela.
-Ara no comencis a ficar-te amb el papa de Roma, que sempre estàs igual -va remugar Mercè Pocapena, mentre localitzava la botella de ginebra Lobster’s que tenia guardada dins la farmaciola de la piscina i començava a desprecintar-la.
-I tu, molta educació republicana, però sempre seràs una beata de poble -es va emprenyar l’espectre, que va fer moure les gandules de la vora de la piscina.
-Eudald, fes el favor de no muntar el numeret del poltergeist -l’àvia Mercè va intentar asserenar els ànims-. Tot això són mals exemples que has agafat de pel·lícules que quan tu i jo ens vàrem casar no existien ni en somnis.
El fantasma es va avergonyir.
-Tens raó, Mercè -va admetre l’Eudald-. Però saps què passa? D’ençà que em van fotre aquell tret que em va enviar a l’altre barri, que no puc treure’t del meu pensament.
-Paparrutxes -va refusar la iaia-. Això també ho has tret d’alguna cançó que no eren les del nostre temps.
L’espectre no va poder evitar pensar en un videoclip de Kylie Minogue, però no era qüestió de quedar malament.
-Mercè, vinc de l’altre món (que no et pensis que és fàcil) per avisar-te una altra vegada que et volen fer la punyeta. L’inútil del nostre fill Feliu i l’idiota del nostre nét Elies, concretament.
-Això ja m’ho havies dit, ets un plom -va replicar l’àvia Mercè, engolint mitja botella de ginebra-. Però, què em suggereixes que faci? Tinc cent sis anys i tu només ets un ectoplasma. No tinc ningú (ningú de carn i ossos, no t’ofenguis) que em faci costat. Què puc fer? Jo només vull arribar als cent onze anys per cobrar la pensió vitalícia de La Caixa. 111, l’edat en què tot comença -va somriure, repetint l’eslògan que s’havia convertit en l’únic objectiu de la seva vida.
-Mercè -va dir la veu paranormal-. Mercè. No tinc cap dubte que arribaràs als cent onze, encara que sigui per tossuda. Però si vols fer-ho tranquil·la, sisplau, escolta’m. Tinc un pla.
