Publicitat
Publicitat

ABANS D’ARA

Les festes dels solitaris

Eugeni d’Ors (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) a La Veu de Catalunya (1-I-1906). Amb aquest text s’iniciava fa 110 anys el Glosari, un diari que va durar 15 anys. Oli de Ramon Casas.

Nadal, Cap d’Any, Reis... A les cases, entorn de les taules pairals s’apleguen i estrenyen les famílies. No faltarà lloc per al bon amic. Mes encara queden, part de fora, solitaris sense família, sense casa, sense generosa taula d’amistat... Jo prou me’n recordo de l’aire que tenien tots els qui vaig veure dinar, el migdia de Nadal, en un petit restaurant econòmic. Hi entraven indecisos, amb certa recança de deixar els carrers, ja buits, pel trist menjador, buit també. Se coneixia que aquells solitaris havien aprofitat les darreres engrunes de l’animació pública... acàs amb l’esperançament remot d’alguna imprevista invitació, ploguda a última hora... No: cap n’havia plogut. I ja encomanaven son dinar. ¡Oh, el gust amarg de fer-se un menú al propi gust, aquest dia!... L’un, com en certa protesta, no solament defugí de tot lo tradicional a la diada, mes cercava una nota ben extravagant en els plats i en son ordre: que fiambres, que rostit al principi... L’altre, més covard, se rendia: i, prèvia ullada consultadora de preu, no podia estar-se de demanar una ració d’aquell gall dindi, qual nom figurava, manuscrit, al capdavall de la llista impresa. I l’un mirava a l’altre, a través del buit menjador, des de l’esquerp castell de la pròpia tauleta... ¿Aquells solitaris no haurien pogut, almenys en l’efusió nadalenca, reunir les seves soledats i fer-ne una companyia? [...] ¿No vindria, en tot lo llarg d’aquell dinar de desemparats, un moment en què els desemparats s’emparessin?... No, no va venir. Moltes vegades, per molt temps, se miraren l’un a l’altre, a través del buit menjador, des de l’esquerp castell de la pròpia tauleta. I l’efusió nadalenca no va dur de l’un a l’altre cap consol. I ni jo, jo mateix, que me’ls estimava a tots, no vaig saber res dir-los... Avançava la tarda. Ja fosquejava el menjador. Sonà soroll agre de monedes... I desfilaren, i per les vies de la ciutat, encara nues de gent, se perderen aquells homes i aquelles dones que, caminant amb passa lenta, feien la via de ses soledats a ses soledats.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT