Final de curs de ‘Salvados’ i ‘Aída’
La televisió, com el curs escolar, arriba al seu final. Aquest diumenge Salvados i Aída van acabar la temporada. Nit de contrastos. La tele que intenta fer-nos avançar com a societat contra la tele que ens manté ancorats en els tòpics més rancis.
El Salvados se centrava en El país que viene. Van organitzar un debat amb set joves (o potser n’hauríem de dir premadurs, perquè el límit eren els 40 anys) reflexionant sobre la situació actual d’Espanya i les seves perspectives de futur. Punts de vista i orígens diferents, capacitats de raonament irregulars per a un debat que va acabar força encallat en la discussió entre les dretes i els antisistema. Un final de temporada una mica fluix perquè, no ens enganyem, el que ens agrada de Salvados és veure a Évole fent el corcó, canviant d’espais, inquirint, descobrint i confrontant més que no pas moderant un debat tan estàtic (tot i els esforços per donar-li un context bonic) i amb argumentacions que ja hem trobat en altres programes. Si Salvados hagués evolucionat inicialment a aquest model no hauria assolit la repercussió que ha aconseguit. Évole crea molta més tensió televisiva preguntant que coordinant torns de paraula. Semblava que el programa hagués arribat a final de temporada amb les piles esgotades. Des d’aquí desitgem al fantàstic equip unes reparadores vacances i que el descans sigui inspirador de nous temes per continuar trepitjant ulls de poll i obrint-nos els ulls.
Després del Salvados parlant de l’Espanya que ve, van emetre l’últim El objetivo de la temporada. I va arrencar preguntant a un grup de famosos com seria el país d’aquí a cinc anys. Una temàtica que es reiterava amb el Salvados i, a sobre, un dels que contestava era Jordi Évole. Si en el seu programa ell no va donar l’opinió, minuts més tard apareixia en el programa d’Ana Pastor com a enquestat i fent la seva predicció. Una mica estrany i, sobretot, curiós que un programa com El objetivo, que presumeix de no donar opinions, després pregunti als mateixos presentadors de la cadena i els demani que es mullin. El periodisme de dades no ha resistit.
A Telecinco, Aída va culminar i posar punt final amb el retorn de Carmen Machi en un episodi que va collar els cargols de la histèria ficcionada. Una boda passada de rosca amb una perdiu morta tacant de sang el vestit de la núvia. Nova menció als catalans quan Mauricio Colmenero, el fatxa de la sèrie, plorava desesperat. El seu empleat, sorprès, li etzibava: “ ¡Pero si siempre ha dicho que llorar era de nenazas y de catalanes! ” Han redimit el personatge que se’n va a l’Equador a buscar-se la vida com a immigrant. Com diu ell, a “ Sudacamérica ”. I tanca per sempre el Bar Reinols, el caldo de cultiu de tota la sèrie. Però com diuen els personatges, hi ha coses que no es tanquen mai i sempre seguiran amb nosaltres. Aída ens deixa ben amarats dels tòpics més vulgars.
