La cara fosca d’un actor que regalava alegria

Barcelona“La cocaïna és la manera que Déu té de dir-te que estàs guanyant massa diners”, havia afirmat Robin Williams en una de les sortides pròpies del seu inesgotable enginy. Però darrere de l’agut aforisme hi ha la trista realitat d’un intèrpret a qui les addiccions van amargar una vida que, de lluny, podia semblar una comèdia. Al contrari que altres estrelles, Williams no n’havia fet gala però tampoc no ho havia amagat: va batallar contra l’addicció a l’alcohol i les drogues des de l’inici de la seva carrera i, malgrat que va aconseguir mantenir-se sobri durant 20 anys, l’última dècada havia recaigut i havia tornat a entrar i sortir de centres de desintoxicació, l’últim cop el juny passat. La seva família va reconèixer que “lluitava contra una severa depressió” i que, malgrat que havia buscat ajuda, va ser “massa tard”.

A finals dels 70, amb només 27 anys, l’actor ja tenia una gran popularitat als Estats Units gràcies al xou televisiu Mork & Mindy. Llavors s’havia casat amb la seva primera dona i mantenia un idil·li despreocupat amb substàncies perilloses: “La meva vida va passar entre alcohol i drogues. Era part de la fama”, reconeixeria, malgrat que les festes a l’Studio 54, fins i tot amb la colla d’Andy Warhol, li costessin la feina i el matrimoni, després d’un escàndol de faldilles. “La cocaïna era un lloc per amagar-me. Molta gent es torna hiperactiva. A mi m’alentia”, havia explicat.

Williams tenia tanta habilitat per fer feliços els altres com per autodestruir-se. La mort del seu amic John Belushi per sobredosi d’heroïna i cocaïna l’endemà que ell el visités en plena baixada als inferns va ser decisiva perquè l’home de les mil veus deixés de jugar. El naixement dels seus fills va ser-ne un altre. Casat amb la mainadera del fill gran, va tenir dos fills més, i es va convertir durant 20 anys en un pare assenyat, al cinema i a la vida real. Va encadenar pel·lícules per a tots els públics i comèdies que de vegades feien posar en dubte el seu talent i sempre triomfaven a taquilla. En aquesta època plàcida va arribar també l’Oscar i uns papers perversos que van ampliar l’espectre del còmic de llengua esmolada.

El 2003, de rodatge a Alaska, va recaure. “Vaig entrar en una botiga i vaig veure una ampolla de Jack Daniels. Una veu em va dir que en provés un glop, que no passaria res. Ho vaig fer i em vaig sentir bé. Però la setmana següent tot anava molt ràpid”. Un any després moriria el seu amic de joventut Cristopher Reeve, a qui havia conegut a la prestigiosa escola Julliard i de qui s’havia convertit en un puntal després de l’accident que va patir l’intèrpret de Superman el 1995; d’ell, de la seva família i de la seva fundació. Quan Reeve encara estava endollat a l’hospital, va aparèixer Williams fent-se passar per un metge rus per fer-li una colonoscòpia: Reeve no va poder evitar somriure. Per això hi va haver qui va relacionar la recaiguda amb la mort de l’amic. “És més egoista que això. És estar literalment aterrat. Penses que se n’anirà la por, però no és així”, va explicar. La recaiguda va durar tres anys, fins que la família el va fer entrar en un centre, tot i que no va poder evitar un nou divorci. Ja recuperat, després d’una operació de cor el 2009, explicava que ja no tenia por de ser infeliç. Treballava intensament i començava la relació amb la que seria la seva tercera dona. Va estar vuit anys serè. La depressió, però, es va endur un actor que havia dit que, al cel, demanaria “un seient de primera fila en un concert a duo amb Mozart i Elvis”.