El fotògraf que arrencava màscares

L’estudi d’Antoni Bernad ocupa tota la planta principal d’un edifici al carrer Laforja de Barcelona, al barri de Sarrià - Sant Gervasi. De sostres alts i portes antigues, les parets estan empaperades amb els centenars de fotografies que Bernad ha fet al llarg de més de 40 anys de carrera: un Dalí dramàtic tocant-se el bigoti, Joan Miró astorat i transparent davant la càmera, Manolo Blahnik descalçant-se amb elegància, Victòria dels Àngels amb un mig somriure o el clatell d’un jove i pensatiu Josep Guardiola. Però són les seves fotografies de moda, amb models com Martina Klein, Judit Mascó o Laura Ponte, les que la Fundació Forvm per la Fotografia, de Tarragona, ha seleccionat per a una exposició que podrà visitar-se fins al 22 de juny, on també es podran veure alguns dels seus retrats.

Bellesa que pertorba i emociona

És sobretot a la fotografia de moda on Bernad -càlid, atent i d’una alegria encomanadissa- es permet traslladar les seves manies, les seves experiències, tot el que l’ha traumatitzat i emocionat, els llibres que ha llegit i les pel·lícules que ha vist. Troba a faltar una Marilyn Monroe, una Brigitte Bardot, una Vivien Leigh, una Ingrid Bergman i una Audrey Hepburn, però el meravella la personalitat de Charlotte Gainsbourg a Nymphomaniac, la intel·ligència de Kirsten Dunst a Melancholia i la incomoditat de Nicole Kidman a Dogville, totes tres dirigides per Lars von Trier. Com el director danès, Bernad intenta capturar en cada imatge la bellesa que el pertorba i l’emociona, però també tot el que fa d’algú una persona humana. Per això odia el maquillatge. I per això li agrada que, després de dues hores maquillant, desfent el maquillatge i provant els vestits, abans de posar-les sota la mirada escrutadora del seu objectiu, les models acabin cansades.

No ho provoca, però en treu profit. Així és com s’abandonen i es mostren sense postures assajades. Per a Bernad, una bona model és com una bona actriu: li indiques què ha de fer però ella també hi aporta. “Sempre pots agafar la mà i posar-la com tu vols, però si no li surt de dins és molt fred”, diu. I per això la model Laura Ponte, una de les estrelles de l’exposició, és la nina dels seus ulls. El trastoca, li encanta, i en té la paret plena de fotografies: per a Pertegaz amb un vestit verd de lluentons o en blanc i negre emulant Greta Garbo. “Quan la veus, Laura Ponte és d’una bellesa que et pots desmaiar. És l’antimodel: és una senyora, única, meravellosa, els seus gestos no són de gata, els seus gestos són de persona”. Aquesta és una de les màximes de les seves fotografies: que puguin captar totes aquelles expressions humanes que sovint intentem amagar sota una màscara. Per això tampoc li agrada el Photoshop: treu la personalitat i la humanitat de la gent i, a més, li sembla mortalment avorrit.

Per a ell, diu, les models mai són dones objecte, ni fetitxes estandarditzats: “Són persones de carn i ossos que miren al passat o al futur per expressar el seu temps”. Per retratar persones de carn i ossos, i no només objectes, la clau és captar aquelles petites coses que ens diferencien de ser només una imatge. Com per exemple la xafarderia, una característica d’allò més humana, que Bernad va capturar en una fotografia per a Jesús del Pozo, on va aprofitar la solellada de Madrid per fer sortir les dues models al balcó a fer safareig. A París, diu, ho hauria fet diferent. “A París s’haurien aixecat una mica les faldilles i haurien ensenyat les sabates, amb la típica picardia francesa”. El resultat, una imatge plena de color, llum i vida.

El mateix color que, quan Bernad era petit, apreciava en les revistes que es compraven les seves quatre germanes. “Al quiosc sempre compràvem l’ Elle i El Capitán Trueno. Era una època fosca i el color t’animava”, recorda. També gràcies a les seves germanes va aprendre a apreciar la bellesa: totes quatre eren guapíssimes. Més tard, quan estudiava belles arts, envoltat de noies boniques, s’enamorava d’elles i només pensava a fotografiar-les.

Quan ell va començar a treballar, però, les seves fotografies eren molt més fosques i inquietants. “Quan ets jove ets molt més atrevit. La indústria sempre et rebaixarà. To put you down. Volen el talent però no volen que hi hagi art. Al final et compren amb els diners”. I a les models els passa el mateix, diu. “Són les esclaves modernes. Les fan anar a Londres, a París, a Milà, a Miami... i perden el control de la seva vida. Hi ha noies que quan arriben a la sessió de fotos ja no saben ni qui són. A més, han d’obrir-se completament davant d’una gent a qui tenen el 99% de probabilitats de no veure mai més. Si això ho fas cinc anys seguits acabes boig”. L’estratègia de Bernad perquè es distreguin i se sentin més còmodes és “fer el pallasso”: riure és molt important perquè se’n van els nervis. I perquè es naturalitza el gest. “Ara el que més hi ha són models de l’Est: aquestes aguanten fins que les cremis, però n’hi ha que semblen guàrdies civils. Són duríssimes, transmeten la sensació que es posaran a fer el pas de l’oca”.

Quan fa retrats, la voluntat de Bernad és una altra: intentar acostar-se al màxim a la persona. I això com es fa? Un 7 de gener, la cantant d’òpera Victòria dels Àngels l’havia citat a casa d’ella. Era un dia fred, i ella feia tard. Quan finalment va arribar, en taxi, va baixar amb un barret de visó negre i una bossa rebregada d’El Corte Inglés. “Semblava una homeless ”. Victòria dels Àngels va demanar a Bernad i el seu assistent que tornessin un altre dia, que estava molt deprimida, sense maquillar i sense pentinar. “Quan has de fotografiar algú que està en una depressió profunda hi pots fer front sent fred com l’acer o pots intentar apropar-t’hi”. Sense recórrer als afalacs, esclar. “A la gent intel·ligent no li serveixen els afalacs. L’afalac sempre és molt frívol”. L’escalfor, en canvi, treu màscares i tomba barreres. A la sèrie de fotografies que li va fer, Victòria dels Àngels apareix somrient, orgullosa i relaxada.

El que més va impactar Bernad, però, va ser fotografiar l’escriptor Josep Pla. “Em va traumatitzar molt, va ser una bogeria”. I diu: “Són gent que posa molts impediments perquè els facis fotos. Surten amb l’artilleria i et posen trenta entrebancs perquè no hi puguis accedir: «Ara que sóc vell i tronat, m’han de fer fotos?», pensen. Són gent molt rica, i no volen que ningú els tregui del seu repòs espiritual, però quan de sobte s’aboquen semblen un volcà: comencen a explicar coses i ni s’adonen que els estàs fent fotografies”. Traumatitza perquè t’agradaria deixar la càmera i simplement quedar-se escoltant, diu. “Són persones tan intel·ligents, amb tantes vivències, amb tanta saviesa concentrada, que gairebé t’agafa pànic”.

I també hi ha gent molt sàvia, i amb molt mal caràcter. Com l’arquitecte Antoni Coderch, a qui va voler fotografiar per a un llibre. “M’havien dit que era falangista, així que anava amb preavís. Al principi em va tancar la porta als nassos: va ser molt maleducat”. Finalment, però, el va deixar entrar. “Si saben que coneixes la seva obra i no ets molt ignorant en la matèria es van obrint, i comencen a mostrar-se”. Sobre Coderch, recorda: “Tothom té moltes frustracions, i m’imagino que a la gent que ha arribat tan amunt també els han putejat molt. O ells han intentat fer una obra gegantina que potser s’ha quedat en la quarta part del que haurien volgut. L’arquitectura no s’entén sense Coderch, però era un home rabiós”. Després d’aquella trobada, Antoni Coderch va voler veure les fotos que li havia fet Bernad. “Li van encantar perquè -efectivament- deia que semblava un gos rabiós”.

Ralph W. Emerson, escriptor i filòsof, va escriure a The conduct of life (1860): “No és la bellesa el que inspira la més profunda passió. La bellesa sense gràcia és l’ham sense esquer. La bellesa sense expressió cansa”. Un gos rabiós, dues noies mirant pel balcó sota el sol o una mirada intel·ligent que mira fixament la càmera. És la bellesa amb expressió d’Antoni Bernad.