‘Els fruits saborosos’, per Josep Carner

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...] Els fruits saborosos, de Josep Carner, són lluny de tot idil·lisme romàntic. En ells la natura no és un refugi, sinó un marc i un fons; no ofereix la pau en la comunió amb una vida primària, pura, infinitament fecunda, on tot allò que és particular és endut en el difús corrent de la joia i el dolor universals, sinó en una aquiescència, gairebé en una condescendència a tot de dons amables. [...] És una natura que deixa el pas a l’home, concreta, incansablement disponible; parcial, si de cas, només amb la felicitat, però això no vol dir cruel ni indiferent a la desventura; ans té un no sabem què d’inconseqüent alegria infantil: fa un tendre do d’evocadores castanyes i aromosa flama a la solitària Agavé, i tot d’una li arremora en feresta rufagada la casa. [...] I és que, comptat i debatut, aquesta natura procedeix per una insinuadissa exigència de no cercar més enllà d’ella ni plaer ni pau; i adollant tanta de llum, sembla suggerir que en ella són tota la claredat i tot el saber possibles. És un fons sense espais metafísics darrera. D’on la tranquil·litat no deliberadament, sinó naturalment pagana, que envolta com una atmosfera aquests idil·lis. ¿Per què no ho diríem, quan els mateixos noms dels personatges, amb llurs formes antigues, comencen per trair la direcció en què va, i potser més encara, d’on ve el poeta? L’humanisme, en suma; però un humanisme sense pes mort de mitologies ( Les magranes flamejants fan una curiosa excepció), no tant de llibres com de nissaga, i de gèrmens gairebé instintivament recollits i refertilitzats en un aire encara enyorívol -fem ressò a Carner- de les ribes tirrèniques i egees. [...] En aquests idil·lis de Josep Carner, el nostre català poètic, venint d’un conflent de les direccions verdaguerina i insular, se’ns mostra, ja en 1906, com aturat uns instants en la meravella de la seva primera i més daurada joventut.