El gènere neutre irromp a l’armari

BarcelonaQuan vas de compres no és important que al teu DNI hi digui que ets de gènere masculí o femení: si una camisa et queda bé, et queda bé i prou, tant si l’has tret de la secció que correspon al teu gènere com si no.

Cada vegada més gent, especialment els joves, deixa de banda els prejudicis i exerceix la llibertat de vestir-se amb la roba que considera que li queda més bé, i no amb el que la societat dicta que s’ha de posar. Els grans magatzems anglesos Selfridges han sabut captar recentment aquesta clientela creant una nova secció, Agender [sense gènere], plena de roba amb molta personalitat i lliure de connotacions de gènere. Comme des Garçons, Nicopanda i Off-White c/o Virgil Abloh són algunes de les marques que venen la seva roba als grans magatzem Selfridges sota aquesta tercera etiqueta: sense gènere. I això no té res a veure amb orientacions sexuals, sinó simplement amb el fet de vestir-se i veure’s més afavorit amb roba d’home o de dona, ja que cada cop hi ha més cossos que no entren dins aquests dos paràmetres.

Exigències de gènere

La societat actual està dominada pel culte al cos i exigeix a les dones ser primes i atractives i als homes ser forts i corpulents. Aquesta obsessió està modificant els cossos i ara mateix, per exemple, els homes tenen tantes o més corbes que les dones: “Tenen pectorals prominents, i unes espatlles i una cintura més desproporcionades” que fa unes dècades, però també hi ha “cossos de tots dos sexes que estan començant a assemblar-se”, comenten Joan Ros i Jessica Montes, dissenyadors d’Isometric. Com que els extrems del que es considera masculí i femení “s’estan exagerant” tant, entremig hi ha una gran zona grisa on es mouen la majoria de les persones, siguin andrògines o no, i a les quals pot agradar la moda unisex.

“Potser una noia molt curvilínia es veu molt bé amb una peça molt femenina, i potser un home amb un cos molt treballat es veu afavorit amb un tipus de roba molt masculina, però també hi ha cossos que són més andrògins i als quals pot anar molt bé la moda unisex”, resumeix el dissenyador Leo Peralta, que coincideix amb els responsables d’Isometric que “la moda unisex no és reduccionista” perquè no pretén fusionar els estils masculí i femení sinó afegir-n’hi un tercer.

Moda reduccionista

La historiadora de la moda i professora d’aquesta matèria al Centre Universitari de Disseny de Barcelona (BAU), Silvia Rosés, sí que creu que la moda en general i al llarg dels temps ha sigut reduccionista per “funcionalitat; la vida ha anat demandant més simplicitat en el vestir”, explica, i recorda que, temps enrere, al segle XVIII, els homes s’arreglaven tant com les dones i es passaven hores i hores maquillant-se, pentinant-se i vestint-se. Però arran de la Revolució Francesa (1789-1899) la vestimenta masculina va perdre les floritures i es va tornar gris i anodina perquè els homes “havien de treballar, fer negocis i, per tant, tenir una vestimenta funcional” que els permetés moure’s amb agilitat. “L’home ja no podia anar com un paó, i és el moment en què renuncia a tot artifici. A partir de llavors, la moda ja no l’afecta”, rebla Rosés. I és quan la moda femenina comença a recarregar-se fins a la “màxima complicació”: els voluminosos mirinyacs que obligaven les dones que els portaven a donar la mà a la gent amb un pal. A causa d’aquesta cosificació absoluta de la dona, hi va haver la primera temptativa unisex al segle XIX, quan la nord-americana Amelia Bloomer, defensora dels drets de la dona, va plantar-se a Europa amb uns pantalons bombatxos (una peça de vestir que en anglès rep el nom de bloomers, en honor a ella).

Tendència per al futur

És als anys 70 quan els homes es comencen a deixar influenciar per les dones, un aspecte inèdit fins llavors, i gràcies a l’estètica glam aquella dècada ha sigut “un dels moments en què més s’ha apropat l’armari masculí al femení, amb Prince i David Bowie”. “Era en l’àmbit artístic, però per alguna banda s’ha de començar”, opina la historiadora.

També en aquella època el dissenyador Yves Saint-Laurent va concebre el primer esmòquing femení. Tot era més permeable als anys 70, malgrat que hi havia detalls que podrien semblar manlleus de l’armari femení i no ho eren: Prince anava sempre entalonat, com hi anaven els antics genets perses per poder-se posar drets i disparar des de sobre del cavall sense perdre l’equilibri. Els talons alts eren originalment masculins, segons revela el volum La elegancia masculina, de Eugenia de la Torriente.

Ara, i a Occident, ens trobem en un punt en què tant homes com dones tenen una vida professional plena, no poden anar encotillats ni repentinar-se durant hores, de manera que potser una moda unisex i funcional és la millor opció per a molts. N’hi ha que fins i tot diuen que és la moda del futur, però això només el temps ho dirà.

“Hi ha un públic que transgredeix els límits del que està preestablert”

Leo Peralta viu a cavall entre Mendoza (Argentina) i Barcelona, i dissenya a cavall entre el masculí i el femení. Queda clar que no li agrada posar límits. “Molts dels meus dissenys són unisex; crec que una gran tasca dels creatius és trencar les barreres i els límits per fer sorgir noves propostes”. Ell hibrida els armaris agafant del masculí el patronatge i del femení els materials -encaix, peluix, tul, estampats...- i després que s’ho posi a qui li agradi: homes o dones, tant se val. Tot i que confessa que la clientela és més femenina, de moment: “Hi ha un públic que transgredeix els límits del que està preestablert i, a poc a poc, cada cop hi ha més homes que s’animen a dur propostes com les meves”, afirma.

Després de fer pràctiques a Nova York amb Vera Wang, va decidir engegar la seva pròpia marca amb el lema “Autenticitat, llibertat, valentia”, uns adjectius que va necessitar per dissenyar i posar-se una faldilla unisex, perquè, des que Jean-Paul Gaultier va vestir els homes amb faldilla, la imatge dalt de la passarel·la ja no ens sorprèn, però al carrer és una altra cosa: “Estic molt a favor de desestructurar, i de qualsevol estímul que serveixi per obrir més les mentalitats i arraconar els prejudicis”, diu amb determinació.

“Amb el temps, les peces perdran les connotacions de gènere”

Guanyadors del Premi Nacional de la Generalitat al disseny emergent 2015, Joan Ros i Jessica Montes -caps pensants i mans executants de la jove marca Isometric- estan convençuts que el que li cal al món és més moda unisex, per això “gran part” dels seus dissenys “parteixen d’una base de sastreria relaxada i recta, una silueta que funciona tant per a homes com per a dones”. “No és una silueta armada i trapezi que marcaria una masculinitat forta, ni una silueta rebaixada i entallada que mostraria feminitat”, així que una mateixa peça pot adaptar-se a “diferents volumetries de cos, ja siguin els pits d’una dona o l’esquena d’un home”.

Isometric, que va debutar en l’última edició de la 080 Barcelona Fashion, va fer desfilar tant models homes com models dones per demostrar que els seus dissenys estan al marge dels gèneres. “La moda unisex és una manera de trencar amb el rol del gènere. No l’elimina, no l’amaga, simplement no és l’eix central”, constaten. I posen un exemple: “Un home i una dona poden portar la mateixa samarreta sense que l’home perdi masculinitat ni la dona feminitat”. “Les persones que vesteixen seguint aquesta tendència tenen altres valors que consideren més importants que el gènere, no tenen la necessitat de demostrar al món la seva virilitat o feminitat”, diuen Ros i Montes, que confien que “amb el temps les peces aniran perdent les connotacions de gènere, igual com va passar en el seu moment amb els pantalons”.